El juny del 2007, el Barça va viatjar a Sud-àfrica per jugar l'últim partit de la temporada. D’una mala temporada. Va guanyar l’amistós 1 a 2 contra el Mamelodi Sundowns a Johannesburg. Però aquell partit no era gens important al costat de la visita que es va fer a, ni més ni menys que, Nelson Mandela. L'home que va acabar amb el règim racista de l'apartheid a Sud-àfrica. Una de les figures més grans de la història de la humanitat. Algú a qui tothom hauria volgut conèixer.
El que passa és que només Andrés Iniesta, Gio van Bronckhorst, Juliano Belletti i, qui sinó, Lilian Thuram —que va plorar i tot— i el gran Oleguer Presas van anar a la recepció que els va oferir Madiba. Per part de la directiva, també hi eren Albert Perrín —cap de l’expedició en absència de Laporta—, Jacint Borràs i Agustí Benedito. I també hi van anar Txiki Begiristain, director esportiu, i Eusebio, segon entrenador.
Però la imatge va ser pobra. No els va donar la gana d’anar-hi ni a Ronaldinho ni a l'únic africà de l'equip, Samuel Eto'o. Segons les cròniques, Edmílson, Sylvinho i Gudjohnsen es van quedar a Barcelona per lesió. I Messi, Saviola i Márquez tampoc no van viatjar per compromisos amb les seleccions. Però sí que hi eren Valdés, Giuly, Xavi, Ezquerro, Jorquera, Puyol, Motta, Deco, Zambrotta, Olmo, Marc Crosas, Víctor Vázquez i Dimas. I Frank Rijkaard.
Molts futbolistes viuen instal·lats en una realitat paral·lela
L'acte íntim amb Mandela formava part de la política d'expansió iniciada per la directiva culer per donar a conèixer la marca Barça i, sobretot, els seus suposats valors. Allò del 'més que un club', Unicef i bla, bla, bla. Però es veu que les coses han canviat molt. Ahir, Maria Elena Fort va dir que jugar la Supercopa a l'Aràbia o vendre llotges a Qatar i Dubai forma part d’un món contradictori i que què hi farem. Molt bé.
El que no ha canviat, però, és la volguda ignorància pel món en què viuen els futbolistes, instal·lats en una realitat paral·lela. Fa uns dies, Joe Biden, que no és Mandela, però que és una figura històrica com a president dels Estats Units, va concedir la medalla presidencial de la Llibertat —la més alta consideració civil del país— a una llista de celebritats que van des de Hillary Clinton a Michael J. Fox, el cantant Bono, George Soros, Denzel Washington, Magic Johnson, Ralph Lauren, Anna Wintour —llegendària editora de Vogue—, la primatòloga Jane Goodall, l’inversor David Rubenstein, Robert Kennedy —a títol pòstum— i el cuiner José Andrés, entre d’altres.
I aquest "entre d’altres" inclou Leo Messi, que va ser l'únic que va plantar Joe Biden. Com es diu sempre en aquests casos, tenia problemes d’agenda. Messi ha dit que ja anirà a recollir-la. Però val més que s’afanyi, perquè aviat hi haurà Donald Trump, cosa que potser no li importa gaire. El cas és que hem situat els futbolistes tant per sobre del bé i del mal —i a Messi en concret, al nivell de Déu— que ignoren sense despentinar-se gent que sí que ha canviat el món, com Nelson Mandela, o es passen per l'engonal anar a la Casa Blanca a recollir medalles que han rebut altres figures com Martin Luther King. O potser és que Messi pensa que ell ja té la Creu de Sant Jordi. Vagi vostè a saber.