Fa uns anys vaig emprar l'expressió "generació vidre" per referir-me a aquells nens que, nascuts al voltant de l'any 2000, per aquest motiu podíem considerar nadius digitals. Malgrat que fins i tot el president del govern espanyol s'hagi atrevit a criticar el qualificatiu, entenent que té una voluntat pejorativa, ell i els altres que ho hagin fet s'equivoquen, ja que el vidre, com tot, té virtuts i defectes: la generació vidre és transparent, vitalista, fins i tot brillant, encara que de vegades s'entela (la depressió i l'ansietat la tenallen) i és majoritàriament fràgil i fractal. A més a més, en cap moment no vaig dir que aquesta condició vingués determinada per culpa seva, ni tan sols per la seva exclusiva responsabilitat, ja que, com en tot el que s'esdevé als qui estan per formar, l'educació i la genètica es donen la mà amb les virtuts que a cadascun ens hagin estat atorgades; els talents, que diria la paràbola.

El que vaig dir aleshores ve a tomb i es reforça en el vidre, perquè pot aplicar-se aquesta condició als que arriben, com es comprova en una nova dada: per primer cop d'ençà que s'efectuen registres, el coeficient intel·lectual dels nens és actualment inferior al dels seus pares. És possible que el mesurament respongui a una obsoleta i incorrecta manera de contemplar les habilitats de les noves generacions, però no ha canviat la idea general que sol xifrar la intel·ligència en la capacitat per connectar percepcions i realitats. En vista del judici comunament acceptat sobre l'escassa consistència de polítics, periodistes i intel·lectuals, fins i tot de les imperícies dels pràctics per dur a terme els seus oficis, acceptem que cada cop és més fàcil finalitzar una formació sense que això signifiqui més capacitat per enfrontar-se a la vida i a la professió. Com sempre, hi ha glorioses excepcions, les que fan que la humanitat continuï caminant a coll de gegants, però vista la quantitat creixent de persones que s'incorporen a estudis cada vegada més diversos, aquesta dada sobre IQ no deixa de ser alarmant.

Per primer cop d'ençà que s'efectuen registres, el coeficient intel·lectual dels nens és actualment inferior al dels seus pares

I, què pot estar passant? Caldria explorar algunes hipòtesis amb urgència, a parer meu. La primera fa referència a la tendència humana al mínim esforç, que gràcies als invents d'alguns de més enginyosos que la resta, han fet a aquests la vida més fàcil. Com ens recorda la memorable pel·lícula WALL-E en un llenguatge que pot arribar tant a grans com a petits, hi ha un risc en el benestar. En segon lloc, els mandrosos que es diuen experts en pedagogia han venut bonisme docent, perquè el tolerantisme requereix menys esforç immediat a l'aula que l'autoritarisme, sobretot quan el reforç que rep el docent és que si tracta bé el discent serà bé valorat a les enquestes, la qual cosa pot redundar en una millora laboral. Així, les generacions educades d'aquesta manera es convencen que saben perquè aproven, malgrat que a poc a poc en van aprovant més sabent-ne menys. L'exemple de la Selectivitat donaria per a una monografia. En tot plegat té un gran paper la intel·ligència artificial, que soluciona tant les nostres vides, que aquesta natural tendència a l'horitzontal es reforça en un bucle descendent irrefrenable, de manera que potser el coeficient intel·lectual de la màquina arribarà a ser més alt que el de l'humà, si no hi posem remei.

Però finalment, i no menys important, hi ha el fet que nombrosos estudis ja donen per descomptat que el nostre primer cervell no és al cap, sinó al ventre, i que la microbiota és el principal motor perquè es generin i funcionin les principals eines químiques amb què el cervell es reforça, es fa resilient i permet al seu propietari un millor aprenentatge. Mengem malament, mengem cada vegada pitjor, fins i tot encara que sigui comprant en aquests negocis que ofereixen fum disfressat de bio, o d'ecosostenible. N'hi ha prou amb veure com estan les farmàcies, cada cop més atapeïdes de complements vitamínics, minerals, suplements de defenses, probiòtics... res ja no és el que sembla. Si la majoria de les nostres neurones són als intestins, menjar bé requeriria convertir-se en una política pública de primer ordre, abocada a aconseguir que cada humà competís més amb si mateix en millorar. Però no; el que ens venen entre gra de raïm i gra de raïm a les campanades de Cap d'Any és que estar gras està tan bé com estar prim: Lalachus i Broncano elevats a la categoria dels nostres referents màxims. Això és el que s'albira més enllà de la generació vidre.