No hi ha política lingüística d’èxit si no s’aborda la desigualtat. Aquesta setmana, els companys de Top Manta denunciaven una situació que posa al descobert un dels problemes més urgents i invisibilitzats del nostre país: la dificultat de més de 2,3 milions de persones per accedir a l’aprenentatge o millora del català per culpa d'obstacles administratius, econòmics i laborals. Aquesta xifra no és només escandalosa, sinó també reveladora d'una realitat incòmoda que no podem ignorar: el dret a aprendre i desenvolupar-se en català a Catalunya, ara com ara, no està garantit.
Cal recordar que hi ha una voluntat generalitzada per part de moltíssimes persones, provinents de contextos socials i geogràfics diversos, de formar part d’un projecte compartit a través de l’adopció de la llengua catalana. No obstant això, topem amb un sistema que no només no facilita aquest aprenentatge, sinó que el dificulta, i de manera explícita, exclou aquestes persones del dret a desenvolupar-se plenament en català. És, per tant, una emergència lingüística i social alhora. El dret a aprendre el català no es pot limitar només a les escoles: ha d’estendre’s a tots els racons de la nostra societat. Adults de tots els orígens, especialment aquells que no tenen el català com a llengua familiar, també han de poder accedir-hi lliurement i sense traves. La llengua catalana és l’eina més poderosa de cohesió social que tenim com a país.
Ara bé, aquesta tasca, que interpel·la en primera instància la responsabilitat de les institucions, hauria de mobilitzar els esforços de tota la societat catalana. Si bé és evident que cal reclamar més recursos i polítiques públiques per facilitar l’accés al català —més places, més facilitats materials i econòmiques, més flexibilitat temporal—, i que serem un corcó a qualsevol administració perquè així sigui, nosaltres, com a societat civil, hem d’assumir també la nostra responsabilitat. Al llarg de la història, hem après que no només es fa política des dels plens i els hemicicles, que hi ha país més enllà dels governs, que les nacions i els pobles els construeixen aquells que els viuen, els lluiten i els somien col·lectivament.
Cal desenvolupar estratègies prou ambicioses que no només fomentin l’aprenentatge, sinó que construeixin una vinculació afectiva i simbòlica amb la llengua i el país
En aquest sentit, el nostre compromís i acció com a societat ha de ser generosa i expansiva. Hem de transcendir la fase de mera resistència i adoptar una posició proactiva, que faci del català un espai d’acollida i d’arrelament, però també, i sobretot, d’orgull i pertinença per a tots els qui viuen en aquest país. Això significa, inevitablement, lligar la promoció del català amb la millora de les condicions materials de vida de tota la població. Que l’experiència de la catalanitat sigui positiva, sigui motiu d’esperança, sigui orgull de país.
El nostre país és històricament i estructuralment divers. La presència de centenars de llengües que enriqueixen el patrimoni lingüístic de Catalunya fa que el català pugui esdevenir la llengua de trobada i adopció per a nous catalans. Perquè això sigui possible, però, cal desenvolupar estratègies prou ambicioses que no només fomentin l’aprenentatge, sinó que construeixin una vinculació afectiva i simbòlica amb la llengua i el país. El català ha de ser una llengua estimada per tothom, i això només s’aconseguirà si és també un instrument de justícia social, un pont d’inclusió.
En aquest sentit, des d’Òmnium, ja fa dos anys que vam impulsar el Vincles, un projecte que aposta per l’aprenentatge i l’ús informal de la llengua com a via per enfortir els llaços comunitaris i, en definitiva, construir país. És per això que enguany hi posem tota la carn a la graella, perquè volem que creixi, que a cada racó del país hi hagi grups de conversa i que, a través de les paraules, dibuixin una nació diversa, forta i més cohesionada.
Entre tots, podem fer créixer la nostra llengua, podem facilitar que cada dia tingui més parlants, podem sentir-nos part d’una comunitat que avança, amb un “bon dia” quan anem a fer el cafè, amb un “com va tot?” a la veïna. Fem de la preocupació, compromís i, de la queixa, acció. Fem de la voluntat, esperança, i de la llengua, país. La construcció d’aquesta comunitat compartida és, en última instància, el nucli del projecte de país que volem ser.