Fa uns dies —de fet, el mateix matí que va sortir—, vaig anar a comprar la biografia que Xavier Pla ha escrit sobre Josep Pla. La primera cosa que em va cridar l'atenció, quan vaig agafar el llibre, va ser la mida intractable del volum i el seu pes demencial. D'entrada em va sorprendre. Des d'abans del procés que no veia edicions d'aquesta contundència, que podrien matar un porc senglar d'un cop al cap. Llavors, els intel·lectuals de Madrid miraven d'espanyolitzar les grans figures de la premsa en català liquidada pel franquisme. Mentrestant, aquí, les esquerres hi ajudaven com podien, atiant les visions maniqueistes de la guerra i de la dictadura.

Va ser una època d'una pedanteria salvatge, que ens va fer perdre un temps preciós. Com ara, semblava que el coneixement podia reduir-se a la força crua dels diners i de les dades, amb la diferència que la intel·ligència artificial estava a les beceroles i que, a pesar de la influència d'Internet, tot era més d'estar per casa. Llavors semblava que l'Estat volia fer la sensació que Espanya era un país culte, que adorava els llibres i la ciència i que, per tant, estimava Catalunya. Ara em fa l'efecte que més aviat se'ns vol calmar amb la idea que ens ho tornaran a prohibir tot, com és costum, però que aquest cop deixaran que ens esplaiem en la nostra pròpia llengua.

Explico això perquè els elogis que ha rebut el llibre de Xavier Pla em semblen incomprensibles, si no els emmarco en un ambient de provincianisme truculent com el que acabo de descriure. Suposo que la idea de Xavier Pla era utilitzar la profusió de papers acumulats al llarg dels anys d'estudi per posar Josep Pla en la seva salsa, i deixar que els fets parlessin per si sols. Em sembla, i ho dic sense ironia, que Xavier Pla ha volgut fer una biografia a l'estil de Josep Pla, i que li ha sortit un recull d'apunts i documents sense cap distància entre l'admirador i l'acadèmic; o entre l'acadèmic i el buròcrata que fa política per mantenir les subvencions.

Una biografia no pot ser una exhibició constant dels processos i els problemes de la feina de l'investigador, ni una plataforma per fer relacions públiques amb els col·legues

El llibre dona molta informació, però no crec que la presenti amb eficàcia ni, molt menys, que la relacioni bé. Una biografia no pot ser una exhibició constant dels processos i els problemes de la feina de l'investigador, ni una plataforma per fer relacions públiques amb els col·legues. Un biògraf no pot transmetre la sensació que idolatra els papers, ni té dret a carregar el lector amb el pes –i la responsabilitat– de treure conclusions dels aspectes cantelluts o inconclusos dels seus estudis. Si mirem d'encabir la vida dels homes importants en llibres és per poder entendre millor la seva època i així aprendre de les seves decisions i els seus problemes. No té gaire justificació presentar una biografia de 1600 planes, si no està escrita amb una disciplina heroica i un gust exquisit.

Les biografies de Josep Pla van ser innovadores en el seu temps perquè trencaven els esquemes narratius, i perquè jugaven a fer veure que posaven els seus protagonistes en el marc informal, caòtic i arbitrari de la vida. Però les biografies de Pla eren sintètiques; no s'encallaven en psicologismes de pa sucat amb oli, ni perdien de vista el fons històric –i poètic– de l'existència. No crec que aquesta biografia serveixi per presentar Josep Pla i la seva època a ningú que no sigui un estudiós o un admirador consolidat de la seva figura. Com a treball d'un acadèmic, dubto que passi la frontera de l'Atlàntic o dels Pirineus, ni tan sols estic segur que passi l'Ebre.

Naturalment, jo m'ho he passat bé llegint el llibre. Hi he trobat anècdotes que no sabia, papers que m'han fet pensar i plantejaments que m'han agradat més o menys. Però insisteixo que, com a biografia, el llibre falla per la base i et recorda que un historiador com Borja de Riquer ha necessitat exactament la meitat de pàgines per poder explicar Francesc Cambó. M'ha sorprès que la prosa de Xavier Pla hagi evolucionat cap al to sentimental i pedagògic que domina actualment el periodisme català. És com si la seva sensibilitat s'hagués amanerat i hagués fet seus els vicis i els trucs de Jordi Amat, que l'altre dia ens descobria com si res, que "el millor amic" del seu avi era Josep Maria Planes –ves quin detall més oportú—.

Vist amb una mica de malícia, també podria ser que, darrere del maremàgnum de documents que presenta Xavier Pla, en el fons hi hagi la intenció de continuar controlant la interpretació de l'escriptor, com ha passat des que va morir: és a dir, que hi hagi les mateixes pors de sempre —i els mateixos interessos—. Ens pensàvem que aquesta seria la biografia definitiva de Josep Pla. Però potser el que se'ns presenta és una bona base de papers perquè un altre biògraf pugui fer, algun dia, un llibre més curt i lluminós, que no necessiti explotar comercialment la falsa complexitat i les idolatries enquistades i morboses d'un antic país vençut.