Els més sans del cementiri

"La majoria de la gent va de la sala de parts a la tomba sense que gairebé els fregui l'horror de la vida"
Charles Bukowski

No dubto que els nostres pròcers governamentals s'han pres molt seriosament tutelar-nos perquè siguem els més sans del cementiri. Protegir la salut pública està molt bé, només que hi ha fórmules de tota mena, que inclouen informar, suggerir, donar suport, acompanyar, dissuadir i que no consisteixen només a prohibir i per decret llei. Aquí no, aquí el que fa trempar és la diligència coercitiva, et cuides perquè jo ho ordeno i sense que importi ni la coherència ni altres drets. I això als sectors que ells decideixin, perquè a d'altres ni es molestaran a intentar-ho, no fos cas que se'ls revoltés la parròquia.

La ministra Mónica García ha embolicat encara més la troca. La Comissió de la Competència li ha fumut una bona allisada al seu decret antivapeig i cigarretes electròniques, i dic anti perquè se li n'ha anat tant la mà que no les ha prohibides de xamba. De manera que la CNMC els diu que està molt bé protegir la salut i prevenir el tabaquisme, però que no pot fer-ho afectant altres drets o que, si ho pretén, cal que faci una llei perquè aquesta rebi tots els informes pertinents i passi —amb la tramitació regular i llarga— pel Congrés dels Diputats. El decret "no fa la menor referència a l'interès públic" de les mesures que adopta i, per descomptat, no les justifica. "La protecció de la salut no està renyida amb un nivell adequat de competència al sector tabac", afegeixen. I és que a la ministra això de la llibertat d'empresa li sona a xinès. Per això vol prohibir els gustos en els vapejadors —"només gust de tabac"—, fins i tot dels que no tenen nicotina, o reduir el contingut de les bosses de nicotina (nicotine pouche) a uns nivells que les fan inoperants i que no es fabriquen ni s'han fabricat a cap país de la UE. Per cert, quatre dels cinc fabricants d'aquest sector es troben a Catalunya i tota la indústria manufacturera de líquids per a cigarretes electròniques es troba als voltants de Barcelona.

Tot plegat resulta més graciós si ho patrocina una senyora que duia al seu programa electoral, com a candidata a derrotar Ayuso, el fet d'"exigir" al govern espanyol que legalitzés el cànnabis "per tal de reforçar el nostre teixit productiu i incrementar els ingressos públics amb una indústria que a Espanya pot ser capdavantera". O sigui, que vapejador de maduixa no i porro sí. Al·lucinant. Cent mil llocs de treball, veia la ministra candidata, i 3.312 milions d'impostos. És clar que això dels impostos ho continua posant en pràctica: ha clavat un impost retroactiu als dels vàpers, que també hauran de desembutxacar pel que ja tenen comprat i en estoc a les botigues. No perd passada. Això sí, ja veureu com les despeses de gimnàs no les deixen desgravar. M'encanta la coherència d'aquesta esquerra moderna. De l'haixix ens deia: "ha de legalitzar-se en defensa de les llibertats", dels porretes, suposo, les dels vapejadors no li deuen amoïnar gens ni mica.

Mireu que no fumo, que vaig deixar-ho fa anys i panys. Em podia molestar ser fumadora passiva; no hi veig cap problema que els meus amics o la gent en general xarrupi una cosa de la qual no surt fum, com les cigarretes de tabac o d'herbes escalfades, o que es fiqui una bossa a la geniva, en una oda al rapè contemporani. Mónica García, sí. Desconec com es fan els porros els de Más País, pel que jo sé —i no els he provat mai—, això es feia embolicant amb tabac l'haixix i fumant amb tot ple de fum, que fa una ferum que és massa.

Convertiran en un acte de rebel·lia menjar-se un dònut per postres després d'un bon filet de carn regat amb un refresc o amb una canya

La salut es protegeix amb cap. Cal fer servir una miqueta el magí i apartar-se del recurs suat de prohibir i negar i posar barreres. Ja som grandets. Cadascú, amb informació, que faci el que vulgui. Els milionets se'ls embutxacarà l'Estat sense càrrec de consciència. I si el que vol és protegir la infantesa, mare meva!, ¿com és que no se li ha acudit prohibir que aquestes coses es venguin a botigues de conveniència o a qualsevol lloc on compren les criatures i obligar que siguin els estancs els que les distribueixin, comprovant l'edat? No és més fàcil i més coherent això i deixar que en Pep, si vol, vapegi amb gust de meló?

El tema de protegir els nens està assolint cotes que voregen el ridícul i, el que és pitjor, la ineficiència. Prenguem, per exemple, allò de prohibir beure alcohol "a zones on la presència de menors sigui majoritària". Això ja va costar també una rebequeria. Els nens juguen i els pares es prenen una canya, com se la prendran a casa o faran un vinet si els dona la gana. Què s'arregla amb prohibició com aquesta? Què passa amb els que no tenen fills però s'asseuen en una terrassa on hi ha mares i pares que han portat els seus fills a jugar una estona al carrer? Jo tampoc no em puc prendre una cervesa? O el tema dels refrescos a les escoles. Genial. A l'escola menges el que sigui amb aigua de l'aixeta, que en alguns llocs fot fàstic, la veritat, i després, així que arribes a casa, la teva mare et treu la litrona de coca-cola zero perquè t'hi amorris. Prohibir, prohibir. No seria millor incentivar els refrescos zero i acostumar les criatures al seu gust i que els prefereixin? Dic, perquè ja surt l'àcrata que viu en mi.

Que deixin la gent en pau. Que donin informació i posin mitjans perquè qui vulgui abandonar costums nocius ho faci amb facilitat. Per cert, que hi ha uns programes de destabaquitzación excel·lents a la sanitat pública que haurien d'estar publicitant un dia sí l'altre també, tot i que no n'he vist cap campanya. Que no poden ficar-se a les cases, als cotxes, a les famílies, a les empreses, al lliure mercat, que això ja comença a fer pudoreta a una cosa que no és una democràcia liberal. Que es passen i s'envalenteixen més que un país nòrdic. Convertiran en un acte de rebel·lia menjar-se un dònut per postres després d'un bon filet de carn regat amb un refresc o amb una canya. Parlant de canyes, això de variar el baixíssim índex d'alcoholèmia permès, que estava en 0,1 mg/l d'aire expirat, per passar-lo a zero, de manera que fins i tot per una canya et caigui la multa, és una altra ideota recaptatòria i innecessària. Vet aquí la mare dels ous, que un 0,1 es pot discutir, es pot recórrer, però un zero és un zero, i de pagar no te'n salva ni el mal calibratge de l'aparell.

Que ens deixin viure. Ens protegiran tant que, com deia l'acudit, viurem molts anys, però se'ns faran llarguíssiiiims. La salut pública és un bé protegible, per descomptat, sense caure en extravagàncies ni convertir-se en comissaris dels nostres cossos. No volem ser els més sans del cementiri, que d'alguna cosa hem de morir.