El dia que em vaig adonar que Messi és un gos era diumenge, havia dinat canelons a casa ma mare i ningú m’havia avisat que estava a punt d’envellir set anys de cop. Ho recordo bé perquè aquell 18 de desembre de 2022 del qual dilluns va fer un any és impossible d’oblidar, com un primer petó o una última abraçada. La memòria sovint és viva com una ferida que no vol sal, sinó sucre, per això crec que encara no m'he recuperat de tot el que vaig viure aquella tarda que no va durar hores, sinó anys, com aquell poema preciós de Miquel Martí i Pol que diu "I una nit qualsevol/ el vent s’endurà totes les paraules/ que hem malmès de tant dir-les sense amor./ I l’endemà serà com si ens alcéssim/ després d’una nit de vint segles". Ara ja puc confirmar que són uns versos profètics, perquè és literalment el que em va passar a mi durant aquella final del Mundial 2022 de la qual, com va vaticinar Manuel Jabois l’endemà a El País, encara no he tornat.

Sovint sento que encara soc allà, assegut al sofà mentre miro la televisió i li demano perdó a Messi per totes les vegades que en els últims cinc anys he afirmat que el 2017 ens l’hauríem hagut de vendre a ell i no a Neymar, que el 2-8 contra el Bayern era principalment culpa seva o que no parlar català després de vint anys a Catalunya és ser un pocapena. Tots els retrets van morir de cop aquell dia, ja que fins aleshores no havia entès que tot el que fa Messi no es pot analitzar des d’una òptica humana, sinó canina. Ni tan sols el temps, és clar. Diuen que una hora nostra equival a set hores en la vida d’un gos, per exemple, per això mai no he tornat d’aquell partit entre Argentina i França que va durar gairebé tres hores, però que a mi van semblar-me moltes més. Potser vint-i-una o potser més, no ho sé, perquè si és veritat que de jove vaig ser temptat pels bolets al·lucinògens en unes vacances a Amsterdam i que tinc un fotimer d’amics que han provat l’LSD, també ho és que no em cal cap experiència amb ayahuasca a alguna selva llatinoamericana per saber què és un viatge: cap droga, mai, superarà haver vist la final del Mundial de futbol 2022 ara fa un any.

Jo li havia dit a la meva mare que aniríem a fer un volt i a comprar quatre coses per Nadal quan acabés el partit, però el partit semblava no voler acabar mai i cada minut de joc equivalia a set minuts de vida. Marxem d’aquí a un quart d’hora, li vaig dir al minut 80 amb 2-0 al marcador i Argentina fregant amb els dits la glòria, però en menys de noranta segons Kylian Mbappé va marcar dos gols i les lleis de la física se’n van anar en orris. Aquells dos minuts no es calculaven amb Temps, sinó amb Força, per això no van ser minuts, sinó bufetades. Esperem mitja hora més, que van a la pròrroga, li vaig tornar a dir, però ja res tenia sentit perquè ja no formàvem part d’aquest món, sinó d’un altre. Més que estar veient un partit de futbol, estàvem assistint en directe a una experiència de realitat virtual que semblava escrita pel mateix Aristòtil, amb un heroi, un antiheroi, uns bons, uns dolents, un dolor, una alegria i una oscil·lació dramàtica entre la comèdia i la tragèdia que podia canviar d’un moment a un altre, sense avisar, només amb un gol. Aquella final ja no formava part de la vida real, sinó de la ficció, per això no la jugaven onze contra onze, sinó milions de persones contra milions de persones. Tots la jugàvem, també la meva mare i el teu veí de la cantonada, però el que no sabíem és que l’única manera de guanyar-la no era sent racional, sinó cenyint-se a l’instint. Com els gossos.

Quan Messi va marcar de nou el 3-2 a la primera part de la pròrroga, alguns ja no sabíem qui érem, com ens dèiem ni a quin any vivíem. Per un instant vam creure que ja entràvem a la fase alliberadora del desenllaç, com en aquell moment del tercer acte d’una òpera en què la bufeta no atén raons, però oblidàvem una cosa: que no hi ha poètica sense dolor i tampoc hi ha narrativa sense peripècia, tal com fa segles que sabem, ja sigui gràcies a les obres de Sòfocles o a les sèries com Succession. Un altre gol de Mbappé quan el 3-2 ja semblava definitiu va ser el gir de guió final abans que a l’últimíssima jugada de la pròrroga, quan ja teníem assumit que allò se n’anava als penals, milions d’ateus cridéssim “Mare de Déu!”, davant l’aturada impossible del porter d’Argentina, Dibu Martínez, que hauria significat el 3-4. Encara avui, un any després, els argentins diuen que allò va ser obra de Maradona des del cel i fins i tot als que no som argentins —ni catòlics!— se’ns fa difícil no creure que alguna cosa divina hi ha, certament, en aquell peu esquerre interceptant el xut de Randal Kolo a porteria gairebé buida. Els gossos no creuen en divinitats, ni en la literatura, ni saben què és un fora de joc o una targeta groga, però, per això l’únic que no va immutar-se davant allò va ser Messi.

Aquell partit que no era d’aquest planeta només el podia guanyar ell precisament pel que un altre argentí, l’escriptor Hernán Casciari, havia dit feia anys en un vídeo de deu minuts on es veu l’astre de Rosario rebent garrotades dels defenses sense perdre mai la pilota de vista: Messi és un gos perquè no pensa com un home, sinó com un animal a qui no pots prendre la bimba i que sembla ser capaç de defensar-la contra tot i contra tothom, sense miraments ni sentiments. En aquest futbol actual ple de lleis, normes, codis d’imatge, contractes comercials i elements tecnològics que desnaturalitzen el joc, Messi juga per instint, com es jugava fa setanta anys o com es juga a l’hora del pati de qualsevol institut, fa una hora. Per això, quan Argentina va guanyar per fi als penals la final més final de totes les finals de la Copa del Món, qui havia vençut no només era Messi o la selecció d’un país, sinó sobretot el futbol i tots els que algun dia, de petits, vam sentir per un instant que la catarsi aristotèlica entesa com una purificació d'emocions produïda per una obra d’art també es podia experimentar amb una pilota als peus o assegut al seient de qualsevol estadi.

Som molts els que no hem tornat mai d’aquell partit narrativament perfecte, per això quan dilluns passat vaig anar al cine a veure Anatomie d’une chute i vaig adonar-me que el gos protagonista es diu Messi a la vida real, vaig continuar sense saber a quin món visc, com em dic i quin dia som, però a la vegada sabent que veure el film d’un gos que es diu Messi en 18 de desembre no podia ser casual. La interpretació de l’animaló és tan brillant que mereix optar a un Oscar, per més gos que sigui, de la mateixa manera que l’Argentina vs. França és un partit que mereix estar a alguna plataforma com Filmin, a poder ser amb l’etiqueta de ‘cinema clàssic’. Si Nietzsche va escriure que l’art té la capacitat de trencar les fronteres entre la raó i la follia, jo li diria que un partit de futbol pot fer-nos viure tantes emocions en tres hores que en acabar-se, amb el xiulet final, sentim que hem viscut vint segles perquè hem viatjat fins al més profund de nosaltres mateixos. Per això, un any després, malgrat que aquell partit i Messi ja siguin tots dos un element més del passat que del present, ens sentim lligats a allò perquè mai no ens desprenem de les coses, les persones i els instants que ens han fet feliços, ja que tant si ho va dir Aristòtil com si no, som la conseqüència d'allò que hem estimat i ens ha fet somiar. Una pel·li. Un gos. Un partit. Messi.