A les redaccions de més d’un mitjà —i de dos, i de tres— del país, avui hi ha homes patint pel prestigi de la seva imatge pública. A les mateixes redaccions hi ha dones que, durant anys, han assumit que treballar on volen treballar i complir amb els seus objectius vocacionals comporta, col·lateralment i necessàriament, aguantar comentaris, tocaments i abusos per part d’aquells homes que laboralment tenen càrrecs amb més poder. Avui, però, els qui callen són ells. En qualsevol fenomen públic de matriu escandalosa —específicament, qualsevol fenomen públic de matriu escandalosa en què hi hagi dones denunciant una situació que consideren injusta—, la primera reacció sempre és la de posar el focus sobre qui denuncia. Si caricaturitzem una mica el que ha passat aquesta setmana, les primeres contrarespostes han estat les d'abocar la responsabilitat en la figura de la becària perquè ja és prou grandeta i hauria d’haver après a dir que no. 

La simplificació i ridiculització de la denúncia emmascara el pinyol del conflicte: una nena de vint anys —o vint-i-quatre— no és cap nena, però a part de no tenir l’experiència laboral —ni vital— d’una persona de quaranta o cinquanta anys, tampoc no té la perspectiva que l’experiència ofereix. Amb aquest desavantatge sobre la taula, davant d’una situació en què ha d’escollir entre embolicar-se amb el bavós del seu cap o perdre la feina —o pensar que la perd, o pensar que negar-s’hi tindrà repercussions laborals de la mena que siguin—, fa de mal dir fins a quin punt està escollint lliurement. De fet, entre les dones que han donat el seu testimoni hi ha la Llucia Ramis, que ha explicat que la van intentar despatxar per no haver acceptat la proposta sexual d’un cap. Si l’altre té poder sobre tu, la llibertat per triar sempre va amarada d’un cert xantatge. És d’això del que parlem quan parlem de les dinàmiques de poder de què determinats homes encara s’aprofiten en entorns laborals. De fet, que el focus de responsabilitat es continuï posant sobre si la dona s’hi va resistir prou o no, n’és el millor exemple.

Aquesta premissa en què el desig és una zona grisa s’assembla força als arguments de cunyats de cigaló que diuen que al final s’haurà de signar un paper per tenir relacions sexuals

Aquesta onada de denúncies no pot entendre’s del tot si no s’emmarca en alguns dels debats que travessen el feminisme avui. I dic travessen, i no divideixen, perquè hi ha veus que des d’un pretès antipunitivisme acaben abonant els arguments més reaccionaris. De fet, aquesta premissa en què el desig és una zona grisa s’assembla força als arguments de cunyats de cigaló i monedeta picant a la barra del bar que diuen que al final s’haurà de signar un paper per tenir relacions sexuals. Que un fet no sigui delictiu no vol dir que no sigui moralment reprovable. I ja em sap greu posar la moral sobre la taula, perquè sempre és l’arma que es fa servir per encastar l’etiqueta de purità a qui l’empra. Com comprendrà el lector —si em té una mica apamada—, amb això no hi tinc cap problema. Que un fet no sigui delictiu no l’eximeix del mal que conseqüentment pot comportar per a qui el pateix. Que comporti l’exercici d’un mal no ha de convertir-lo, necessàriament, en delictiu. De fet, és possible que entre les moltes denúncies que han començat a surar aquests dies —exceptuant, és clar, la de la Mar Bermúdez contra Saül Gordillo—, n’hi hagi poques que constitueixin un delicte. Així i tot, el resultat de l’eclosió de tantes denúncies públiques és el de posar sobre la taula l’escenari en què, sobretot en el món del periodisme, les dones han de suportar incomoditats i coaccions —com a mínim— que no pengen de les seves obligacions laborals pel fet de ser dones. Immoral o no, arribant a la línia de la legalitat o no, tenint en compte que no passa a la inversa per als homes amb la mateixa insistència, convindrem que la situació no és del tot justa perquè no afavoreix un pla d’igualtat.

És possible que a Catalunya, avui, hi hagi més homes preocupats per la cultura de la cancel·lació que mai. En realitat, parlant de cultura de cancel·lació quan, més que l’escàndol per expressar una opinió controvertida, per exemple, és per haver-te aprofitat de la teva posició de poder per obtenir beneficis sexuals de les teves treballadores, el que es pretén és cancel·lar la denunciant. Es parla de cultura de la cancel·lació, però en realitat costa de saber quina és l’alternativa. Totes aquestes dones que avui donen el seu testimoni de situacions en què el seu cos o la seva condició de dona han passat a ser un annex més al seu contracte laboral, què se suposa que han de fer? Si l’alternativa és no dir res per no deixar malferit el prestigi públic de la persona causant d’aquestes —com a mínim— incomoditats, qui és el cancel·lat en el sentit més absolut del mot? En la manera que tenen aquesta mena d’escàndols d’articular-se —com una sola denúncia que es va engreixant, com una bola de neu imparable— hi ha l’escenari perfecte perquè els esporuguits desarticulin la denúncia per la via del “sí, però així, no” o “la condemna social fa de societats autoritàries”. El fet, però, és que de vegades necessites sentir el testimoni d’algú altre per poder reconèixer-t’hi. I que la condemna social —fins i tot si hi ha hagut condemna legal— dura un temps, però no dir res et condemna per sempre a la llosa del silenci. Evidentment que el descontrol de la reacció encadenada d’aquesta mena de #MeToo que se succeeixen periòdicament té externalitats negatives —com ara que erigir-se en víctima acabi esdevenint una condició de prestigi social—, però si de moment et preocupen més aquestes externalitats que capgirar la situació d’injustícia d’on parteixen —un ambient laboral en què, pel fet de ser dona, sembla que la teva sexualitat passa a formar part del contracte—, potser és que la situació ja t’està bé.