D’ençà de temps paleolítics, els mascles hem abocat la nostra supèrbia i voluntat de poder al cos de les dones. Davant d’aquesta realitat inqüestionable, les femelles de tot el planeta han aguantat estoicament i traumàtica aquesta cosificació vexadora o, fent ús d’una ironia salvavides absolutament intencional, han utilitzat el seu cos i el conseqüent bavosall que provoca entre els senyors a l’hora de prosperar vitalment, laboral i econòmica. Sé que ara està poc de moda associar cert caràcter de supervivència biològica als dos gèneres que inventà la providència, però qualsevol observador del món podrà veure com la cultura occidental encara educa els mascles per abraonar-se sobre allò que desitgen i relega les dones a gestionar aquest tsunami d’hormones tan bonament com puguin, amb la sola ajuda d’una solidaritat de gènere que malda per cardar el camp de la passivitat en les relacions.

La majoria de les dones que conec, davant d’una situació com l’escena entre el bromista radiofònic Quim Morales i la humorista astròloga Ana Polo, haurien esquivat els morros del locutor amb un somriure foteta i li haurien dit al pobre nano que fes el puto favor de dur-les a casa seva en auto sense cobrar-los el peatge dels llavis i que, quan hi arribés, tingués la bondat d’alleugerir-se amb un bon pallot (una notable sèrie contemporània com Autodefensa té una escena meravellosa que reflexiona sobre com es pot foragitar els mascles més jovencells amb una gaiola, per així evitar tota la seva tabarra de falsa sororitat femenina). Dit això, a mi em pot semblar absurd que una noia de vint anys i escaig —amb capacitat de fer un doctorat sobre física quàntica— quedi traumatitzada davant l’approach d’un congènere pitxalegre; però aquesta incomprensió és just el que m’obliga a ser-ne més empàtic.

En moments d’efervescència d’aquest #Meetoo dels mitjans catalans resulta molt difícil situar-se en termes que s’allunyin dels bàndols. Diria que servidor fou dels escassíssims escriptors (masculins) que va publicar un article en defensa de les víctimes de Saül Gordillo, molt abans que el cas en qüestió passés pels jutjats. Al seu torn, les acusacions contra l’antiga estrella mediàtica Eduard Pujol no em semblaren igual de creïbles i així també ho vaig palesar, avançant-me a un judici on la mateixa demandant admeté que havia mentit i exagerat la seva relació amb l’actual senador de Junts per Catalunya. Les teories sobre el comportament humà sempre són molt més complexes que la realitat i, vist que entre els casos d’agressions a les dones hi ha infinitat de matisos, posar-hi una mica de gris no em sembla un tema menor. De fet, diria que filar prim és clau per ajudar que les dones se’n surtin més.

Els mascles hauríem de callar i escoltar més les companyes, car entendre qui ha patit és de franc i una bona condició per fer-les sentir més segures

Nogensmenys, entenc que les femelles de la nostra tribu n’estiguin fins al chocho de veure com sempre som els homes (és a dir, els protagonistes de la pràctica totalitat d’abusos i d’agressions) qui ens posem llepafils a l’hora d’analitzar-ne l’abast. Ho comprenc perfectament, perquè a la majoria de paios no ens han fitxat laboralment per veure si així poden encular-nos, ni hem aguantat com la nostra cap de redacció ens feia insinuacions sobre els nostres testicles mentre ens tocava el cul, ni tampoc no hem hagut de patir per si la companya que ens fa de taxi ens exigirà un morreig a canvi de la carrera (per molt que tot això que cito no ens causés cap dolor, sinó més aviat engreixés la nostra espantosa vanitat). En aquest sentit, opino que els mascles hauríem de callar i escoltar més les companyes, car entendre qui ha patit és de franc i una bona condició per fer-les sentir més segures.

A partir d’aquesta constatació, cadascú tindrà les seves experiències intransferibles i n’extraurà la conseqüent moral. A mi les dones sempre m’han semblat una cosa molt digna i l’únic que no he acabat d’entendre és la seva estultícia a l’hora d’estimar una espècie tan absurda com els mascles. Tot i la meva idolatria pràctica del gènere femení (algunes teòriques parlen d’aquest sentiment, l’entronització de la dona, com un preludi de l’agressió masclista; però ja tenen prou espai i pasta al CCCB perquè ara jo gasti uns minuts de la meva vida argumentant-hi a la contra), moltes senyores m’han utilitzat sexualment i m’han maltractat amb els pitjors mètodes dels que són capaços; tortures molt pitjors que una pallissa com ara l’amor o, encara pitjor, la vida conjugal. Però jo me les estimo igual perquè, tot i els abusos m’han ensenyat pràcticament tot el que sé del món. 

Així doncs, estimats mascles, escoltem les companyes, judiquem poc i ajudem-les com puguem. I no t’abraonis sobre la becària al cotxe, estimat coetani, que la prèvia a la moral sempre ha estat l’estètica.