Mig plantat a la primera filera de butaques, Richard Gere semblava un d’aquells convidats que assisteixen a un casament en què no coneixen ningú i, a mitja cerimònia, resulta que tu ets el padrí, com una broma pesada preparada per la teva dona, l’Alejandra, i un paio anomenat Antonio, que també és actor, i que diu que és molt amic teu perquè un dia et va portar en moto per Los Angeles. Entenc que el cinema és l’art dels somnis, però per a Gere, els Goya van semblar un veritable malson. 

I perquè la cerimònia se celebrava a Granada, la gala va començar amb l’aparició estel·lar d’un granadí anomenat Miguel Ríos cantant Bienvenidos, una altra glòria de la discografia pàtria que té tant a veure amb el cine com la Santa Espina. I amb una arrancada tan rockera i geriàtrica, la cara de Gere era un poema, i l’espectador de casa buscava el plànol de càmera que mostrés al protagonista de Days of heaven, la meravellosa pel·lícula de Terrence Malick, lligat a la butaca per intentar que no marxés esperitat. A Gere, lamentablement, li tocava rebre el Goya Internacional per tota una carrera cinematogràfica, que conté tot allò que acompanya la vida d’una estrella de cinema: bones i males pel·lícules, bones i males interpretacions, i molts fans i molts detractors acumulats. I Gere va sortir a la meitat d’una cerimònia allargada com un xiclet passat per la trituradora mandibular, va fer un noble discurs amb el Goya a la mà, anomenant perdonavides a Trump i, un cop fora de l’escenari, ja no va tornar al pati de butaques. "El convidat en fuga", seria el títol d’una bona pel·lícula. Gere té 75 anys, el cos li demana descans i al capvespre de la teva vida, els minuts tenen el valor de les hores i el discurs de Fernando Méndez-Leite, president de l’Acadèmia, va durar sis dies.

A Gere se’l notava entre cansat i espantat davant l’allau de vehemència popular. I és que l’havien rebut a Granada amb un fervor semblant al de Bienvenido, Mister Marshall, amb Berlanga, en cos present, rodant una nova versió de la seva pel·lícula. Una imatge que feia certa vergonyeta i que recordava aquella Espanya que volia i no podia ser moderna per culpa d’aquell sentit de la inferioritat que tan malament han digerit els partits patriotes espanyols. El sentit de la inferioritat dels nacionalistes catalans és d’un altre tarannà. I va anar d’un pèl que a Gere no l’engalanessin amb peineta i mantilla i el passegessin pels carrers de Granada com a la Virgen de las Angustias, la patrona de la ciutat. A Gere no se’l notava angoixat, però sí esgotat de tanta histèria.

Al meu amic Richard li puc assegurar que el meu fill va agrair viure i morir en un indret més proper al Paradís que al tanatori

I confessaré un secret. Gere i jo fa anys que som amics, tot i que ell no ho sap. I si arribo a ser a Granada, l’hauria abraçat amb força abans d’explicar-li que ens vàrem conèixer, curiosament, a una sala de cinema anomenada Alhambra, situada a la Garriga, el poble de la meva família materna. Jo tenia dotze anys, i la sessió consistia en dues pel·lícules: la primera solia ser una espanyolada interpretada per velles glòries de la talla de Manolo Escobar, i la segona, la bona. Així les anomenàvem mentre compràvem les crispetes en bosses de plàstic. I va ser amb American Gigolo que en Richard i jo ens vàrem fer amics, tot i que ell no ho sap. Des d’aquella tarda de l’any 1978, em vaig voler fer gran caminant com Gere, portant el Mercedes que conduïa Gere, amb la cançó Call me de Blondie com a banda sonora, i, com Gere, cardant com un gigoló. I com que som tan amics, tot i que ell no ho sap, a Granada li hauria confessat que, malauradament, la vida no és cinema, i ara camino coix per culpa d’un problema al maluc, condueixo un Peugeot 208 i cardo tractant que la meva parella no miri el rellotge mentre jo em sento Manolete.

Però entre el Richard i jo hi ha més lligams que ens fa amics per sempre, frase barcelonina per excel·lència i que ens ha portat tanta fortuna com la de "ni un paper a terra". I és que Gere va apadrinar un projecte des de la seva fundació que va consistir en la reforma de l’hospital del Niño Jesús, on el meu fill va viure uns quants ingressos i en què va morir el 30 d’abril del 2021. Amb el lema El Retiro invade el Niño Jesús, es va canviar l’estètica de les plantes perquè la vida dels infants ingressats fos més propera a la verdor clorofíl·lica d’un dels parcs més bonics del món. I al meu amic Richard li puc assegurar que el meu fill va agrair viure i morir en un indret més proper al Paradís que al tanatori.

Tan sols per aquest gest, Richard Gere és un gran amic meu, tot i que ell no ho sap. Jo, que volia ser gigoló, també vaig aprendre a tocar la trompeta com ho feia Gere a Cotton Club, encara que no vaig passar d’interpretar amb una tímida sonoritat el Summertime de George Gershwin, i vaig voler ser tan trinxeraire com Jesse Lujack, el personatge de Breathless, la versió americana d’À bout de souffle, que sempre pronunciava una frase dirigida a la Monica Poiccard, la noia dels seus somnis: "o tot o res, nena". I així em va anar la vida, acabant a un centre de rehabilitació on, per cert, algunes tardes vaig exercir de veterà del multipremiat Eduard Fernández.

I com que Gere i jo fa anys que som amics, tot i que ell no ho sap, si arribo a ser a Granada, li hauria dit que no soc budista, però que admiro la seva causa a favor de la llibertat del Tibet. Una posició que l’ha convertit en una persona prohibida pel govern xinès, i non grata a Hollywood a conseqüència de les seves posicions polítiques, situades als antípodes dels MAGA.

Gere i jo fa anys que som amics, tot i que ell no ho sap. Però, per sort per a ell, no vaig trobar bitllet d’avió per viatjar a Granada i escalfar-li el cap fins a les tantes de la nit.