Després de l’estrena a TV3 de Murs de silenci, la magnífica docusèrie dirigida per l’Anna Teixidor, ha sorgit una polèmica sobre què cal fer amb el record de José Luis Ortega Monasterio. Al documental, queda demostrada la vinculació d’Ortega Monasterio amb la propietat de diversos prostíbuls dels anys 80 i 90 de l’Alt Empordà, Osca i Barcelona on, en almenys dos casos, hi havia menors d’edat. José Luis Ortega Monasterio era militar, nascut a Cantàbria, d’infància basca, però per a la cultura catalana havia passat a la història per ser el compositor de l’havanera El meu avi. Arran de l’emissió d’aquest treball periodístic, s’ha generat el debat de si s’ha de cancel·lar aquesta cançó, és a dir, ras i curt, si a partir d’ara s’ha de deixar de cantar El meu avi a les trobades on es cantin havaneres, i especialment a la que cada juliol es fa a Calella de Palafrugell.

El debat sobre separar l’obra de l’artista fa temps que s’arrossega i no crec que estigui ben resolt en cap cas. Pablo Picasso era un maltractador de dones, però dubto que s’hagi d’esborrar la importància artística i històrica del Gernika. La generació dels meus fills té dret a conèixer-ne la transcendència igual que la van conèixer els seus pares i els seus avis. La novetat passa perquè ara, mentre es contempla, s’estudia i es debat el Gernika, a les explicacions se li pot afegir aquest apunt biogràfic de l’autor. El mateix podria passar amb Aristòtil, defensor de l’esclavitud, que es continua ensenyant a les classes de filosofia o amb Thriller del pederasta Michael Jackson que, fins on jo sé, no ha desaparegut ni de les ràdios ni de les llistes de Spotify.

Es cancel·la El meu avi amb molta rapidesa i ningú es planteja cancel·lar l'estat espanyol per l'ús de Pegasus

A la mateixa velocitat amb què en aquest país ens plantegem debats d’aquest tipus amb un grau de sofisticació moral pròxima al purisme, van apareixent evidències sobre la precarietat democràtica (i també ètica) de diferents Estats, entre ells l’espanyol. A Catalunya ja en teníem constància, però ha estat també a través d'un documental periodístic, Surveilled (Max, antiga HBO), que ha quedat demostrada l’existència de Pegasus, el software d’espionatge en telèfons mòbils que han fet servir governs de tot el món contra opositors, dissidents, periodistes, activistes i també companys de viatge per tenir-los controlats. I a l’estat espanyol ningú l’ha cancel·lat. L’estat espanyol espia impunement, es fica remotament a l’habitació de matrimoni de l’espiat i amb la informació obtinguda il·legalment en fa xantatge i extorsió amb finalitats polítiques. I tot plegat no és obra d’un llop solitari policial sinó que Pegasus ha estat adquirit, executat i emprat per part de l’estat espanyol amb tota seva dimensió institucional. És a dir, la compra s’ha fet amb fons públics, les persones que hi han treballat són funcionaris de l’estat i ni tan sols s’ha fet el paripé de disfressar-ho sota les sigles dels GAL o de la policia patriòtica; tot portava el segell de l’Estat com a tal. Al seu torn, les lleis vulnerades per aquest espionatge il·legal són també espanyoles de la mateixa manera que les víctimes espiades tenen també passaport espanyol.

Malgrat l’escàndol, malgrat l’escarni internacional de sortir a mitjans d’arreu del món com els primers de la classe en l’ús de Pegasus, no s’ha plantejat cap campanya de cancel·lació contra l’estat espanyol. Ningú contempla donar-se de baixa del cens, estripar el DNI, deixar de pagar impostos o arrencar la bandera espanyola de cada pal d’on penja. Clar que ningú va cancel·lar la monarquia ni la família Borbó amb tots els escàndols reials ni tampoc quan el rei emèrit va fugir a aquest paradís democràtic que és Emirats Àrabs Units després d’haver admès només la punta de l’iceberg del seu frau fiscal amb Hisenda. Va ser més fàcil cancel·lar Convergència i Jordi Pujol perquè l’Estat totpoderós sempre sap que té més força el tribunal de la moral que la Cort Europea de Drets Humans. Aquest òrgan, per cert, acaba de condemnar Hongria aquesta setmana per haver espiat il·legalment un periodista. Sí, l’Hongria de Víktor Orbán. Però les comparacions són odioses, clar.

Deixar de cantar El meu avi a Calella seria un gest estètic, estèril, però sobretot desproporcionat

I ja posats a cancel·lar tot el que va fer José Luis Ortega Monasterio, potser cal recordar que va ser capità de l’exèrcit espanyol i arran del documental ningú s’ha plantejat cap acció contra cap estament militar ni hi ha hagut pintades a l’escola militar de Jaca, a on va ser professor. Tampoc s’ha cancel·lat la Guàrdia Civil, on va ser cap de fronteres a Puigcerdà. Tots els ulls de la puresa moral s’han concentrat en El meu avi, una havanera que, igual que el Barça és més que un club, era més que una havanera perquè havia arribat a fer de marca blanca d’himne quan els himnes estaven prohibits. Però encara més important que això, El meu avi ha transcendit el món de l’havanera, el de la cançó i per descomptat el de la persona, el proxeneta José Luis Ortega Monasterio, a qui es pot cancel·lar perfectament (com ha fet Palamós) retirant plaques, medalles i estàtues, sense que es vegi afectada la seva obra principal.

Perquè si no, com tantes vegades en aquest país, el pròxim estiu ens trobarem amb un nou gest estètic, estèril, però sobretot —un cop més— desproporcionat: es deixarà la cantada d’havaneres de Calella sense El meu avi en una anul·lació que només satisfarà els mateixos que, des del seu laboratori ètic, pensen i celebren les llums inclusives del Raval. La resta de públic ho acollirà amb diferents sensacions: hi haurà una part de silenci temorós de ser considerat còmplice, mentre que altres —també cal dir-ho— sí que s’oposaran públicament a la cancel·lació.  Però aposto que la majoria de les persones, rom cremat en mà, desconeixeran la triangulació entre Gran Escala 2000, Ortega Monasterio i El meu avi i es preguntaran per què aquest cop no han pogut cantar, com cada any, allò de “Visca Catalunya i visca el Català”.