El meu 'crush' se'n va a la guerra

Són uns bons temps per a la bel·ligerància. La guerra i els seus estaments comencen a ser vistos per les noves generacions com una desgràcia necessària per viure en un món immers en una pau guerrera, un oxímoron perfecte en un segle ple de contradiccions. El XXI havia de ser el segle de la informació, i la gent està més mal informada que mai.

I immersos en un oxímoron rere un altre —els més llampants són una retòrica mil vegades repetida en què busquen lligar Trump i democràcia, Ayuso i llibertat, Procés i veritat, etc., etc., etc.—, les paradetes que van col·locant les forces armades a tots els certàmens destinats a educar la nostra joventut són de les més visitades per una clientela de joves que veuen en la guerra una bona manera de guanyar-se la vida. En un programa radiofònic, el periodista va posar el micròfon al servei dels visitants, i tant nois com noies van mostrar una passió inaudita per les forces armades. Paradoxes o no, és una realitat que de tant veure-la televisada —amb míssils que van i venen i cadàvers apilonats formant part d’un teatre de l’horror—, la joventut ha acabat assimilant la guerra com un mal necessari en una vida sotmesa a la llei del més fort. La democràcia, un tipus d’organització de l’Estat en què les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant eines de participació directa, no els convenç, perquè es creuen enganyats, viuran pitjor que els pares, i l’amor per l’exèrcit és una prova de la deriva ultra d’una joventut que no té paciència. Si hi ha un fet diferencial entre la meva generació i la del meu fill gran és el grau de paciència, i la democràcia —un sistema castigat per un mal endèmic anomenat burocràcia— no els dona solucions a curt termini, a diferència de les proclames populistes dels ultres, un bla, bla, bla carregat d’hostilitats, i l’exercit és, generalment, un niu d’ultres camuflats de salvadors de la pàtria.

Aquest amor per la guerra no ens hauria de sobtar. Des que van néixer, han fet de les seves consoles unes armes de destrucció massiva jugant a jocs on la mort es relativitza. Matar et fa passar pantalles, i no només desdramatitzes els crims civils o els crims de guerra, o l’assassinat, o com es vulgui anomenar el fet de matar a un contrincant, sinó també la teva pròpia mort. Algú els hi hauria d’explicar, a aquesta joventut, diví tresor, que a la vida real no reneixes a canvi de beure un elixir o de pagar uns eurets amb la targeta de crèdit dels pares per tenir el dret a una màgica resurrecció, i que quan et mors, kapput!!!, una paraula alemanya universalitzada que sol anar acompanyada d'un polze assenyalant l’infern. Com diu la dita castellana, "el vivo al bollo y el muerto al hoyo".

El meu pare solia dir-me que la mort és obscena, i la seva mort va ser obscena, allà caigut i sol, enmig d’una terminal de trànsit a l’aeroport de Bangkok a la vista de curiosos que van convertir el seu decés en l’anècdota del dia. La mort és una putada, com els trenta segons enrere que va tardar a fondre’s la respiració del meu fill quan la seva mare i jo vàrem donar l’ordre a l’infermer que aturés la màquina de suport respiratori. Fins i tot la mort digna és una obscenitat.

Davant els actuals missatges bel·licistes, en una altra època, la gent s’hauria manifestat per la pau. Ara, els joves omplen els estands de l’exèrcit

Fa uns anys, l’exèrcit espanyol estava compost per mercenaris arribats de moltes contrades de l’Amèrica Llatina, perquè els autòctons veien les forces armades com una antigalla del passat. Però la societat ha minvat i les ordres que arriben des de les esferes del poder són les de rearmar els països per si un cas, creant una inestabilitat psicològica en la població mitjançant missatges que van acompanyats d’un kit de supervivència de tres dies. Les ordres són clares. Els interessos també. Si no tenim enemics, els haurem d’inventar; si els nostres enemics són imaginaris, els haurem de fer reals; si els nostres enemics són reals, n'haurem de provocar la ferocitat. I com a cirereta del pastís: si hem eliminat el servei militar, l’haurem de tornar a implantar per raons d'estat. Davant aquests missatges bel·licistes, en una altra època, la gent s’hauria manifestat per la pau. Ara, els joves omplen els estands de l’exèrcit, convençuts que ser militar és com ser lampista o fuster, amb l’avantatge que tens tracte i sou de funcionari i, amb l’afegit que tens dret a fotre trets sense que el papà o la mamà et renyin. Pura fantasia en 3D.

La militarització mental de la joventut està directament relacionada amb la seva radicalització política. Els seus valors democràtics estan en crisi a conseqüència d’una societat burocratitzada que va mil vegades més lenta que un missatge de TikTok, d’Instagram o d'X. I amb una evident manca de respostes, el millor és muntar-se a un autobús conduït per radicals autoritaris que prometen fer-los-hi la vida més fàcil saltant-se semàfors en vermell, senyals de stop i passos de zebra amb l’odi com a accelerador i, per descomptat, sense haver de demanar perdó, perquè demanar perdó és cosa de dèbils, i la debilitat és una pandèmia típica de les democràcies occidentals. Contra la debilitat, no hi ha millor antídot que l’autoritarisme.

Per fortuna per als nostàlgics de l’Espanya cipotera, d’aquí a poc temps, l’exercit deixarà de ser una tropa de mercenaris arribats de l’Equador, El Salvador o el Paraguai. Amb tanta passió guerrera per part d’una joventut corrompuda per missatges autoritaris revestits amb cel·lofana, anar a l’exèrcit és pura adrenalina, i com tot individu que es pixa sobre de la col·lectivitat, et dona la possibilitat de ser un heroi i arribar a l’orgasme penjant un missatge a les xarxes socials rodejat de cadàvers d’enemics per demostrar que ets com un Capità Amèrica o una Vídua Negra celtibèrica.

Si l’exercit ha esdevingut trendy, és que vivim dins d’una gran merda. Penjar una foto amb un missatge del tipus "el meu crush se’n va a la guerra" hauria de tenir pocs likes, perquè comences a relativitzar el fet de matar, i acabes fent de la ficció una realitat pornogràfica de l’horror. Tenia raó el meu pare, la mort és obscena. I la vida, comença a ser-ho.