Un partit que tingués la intenció de debilitar o de soscavar el Règim de Vichy començaria per admetre que hem perdut, per molts anys, la finestra d’oportunitat que teníem per fer la independència. Ara mateix no hi ha res més sistèmic i més penós que les proclames independentistes dels polítics. És igual si són de partits nous o de partits vells. N’hi ha prou de mirar el TN per saber que no podríem mantenir la independència encara que ens la regalessin. No tenim la xarxa social, ni el capital polític o humà, per imposar-nos; ni molt menys ens trobem en una situació internacional mínimament favorable.

El votant sap, ni que sigui per intuïció, que el món d’avui ja no és el de fa 15 anys i que l'oficialisme s’agafa a la independència perquè no té prou imaginació per renovar els seus discursos. El que no sembla saber, o no n’és prou conscient, és que una cosa és controlar un govern i una altra cosa és controlar un país. Un govern es pot controlar sense violència a través de la propaganda i dels diners. Però un país és un organisme més complex. Com es va veure l’1 d’octubre, i com ja s’havia vist en la victòria de Jordi Pujol de 1980, un país té una història i un subconscient. Un país és una malla de somnis i interessos feta de plecs i de replecs. De vegades, fins i tot dona sorpreses.

Un partit disruptiu començaria per mirar d’explotar aquesta diferència tan subtil i important. Pujol la va detectar durant la Transició, i la va fer servir per imposar-se als socialistes catalans, que comptaven amb el favor del PSOE, o sigui d’Alemanya, i dels comunistes. Pujol va saber parlar directament als catalans que havien resistit durant la dictadura sense passar pels filtres establerts per les modes i la propaganda. Tot i que CiU va flirtejar amb el PSUC i amb els franquistes, Pujol va saber crear un imaginari propi deslligat de la brutícia del passat. Les consultes que van precedir el procés també van sortir de gent que sabia burlar la pedanteria i el soroll que fan els altaveus.

Un partit que volgués desafiar el Règim de Vichy miraria de connectar amb la intuïció dels catalans per implicar-los en una defensa descarnada del país, que és com es defensen ara els països. Fugiria de la ideologia, i provaria d’explicar la situació amb la màxima cruesa, encara que fos una mica cruel. Faria com Oriol Junqueras va fer amb la rendició de 2018, però des d’una posició nacional que permetés anar més enllà dels càlculs d’ERC i Puigdemont. Primàries ho va intentar el 2019, si més no a Barcelona, i no se’n va sortir. Llavors el país estava en xoc per les mentides del procés, i ara sembla que la por que fa un govern del PSC no deixa veure els perills d’insistir en discursos buits. 

Un partit que volgués desafiar el Règim de Vichy miraria de connectar amb la intuïció dels catalans per implicar-los en una defensa descarnada del país, que és com es defensen ara els països

El nucli de l’electorat de CiU necessita alliberar-se dels miratges institucionals i tornar-se a carregar el país a l’esquena sense esperar res dels diners públics. Ara mateix, res no ens ajudaria tant a pal·liar el merder que ens crearà la immigració com fer del català una llengua obligatòria a Catalunya, per exemple, però amb la cultura política que tenim és impossible fins i tot de plantejar la idea. Això per no parlar d’introduir el català a la integració militar europea que està en marxa, encara que sigui a través de l’exèrcit espanyol, una altra cosa que és impossible discutir amb la confusió que hi ha. Amb el clima actual, la vida col·lectiva ni tan sols pot treure partit del Barça o de la cuina catalana.

La idea de la independència era molt inspiradora però hem arribat a punt que només serveix per fer veure que Puigdemont i Ponsatí són més patriotes que Pere Aragonès. Es veu si mires al nou partit de dreta i es veu si mires al nou partit d'esquerres. El fet que una alcaldessa de Ripoll s’erigeixi en la portaveu solitària dels valors d'Occident forma part del mateix acudit pervers que ha portat a una colla d’artistes i polítics estipendiats pel Règim de Vichy a dir que han vingut a derrocar-lo. Només cal recordar que Mas es va treure la corbata, i es va abraçar a la CUP, després de vendre’s el patrimoni de la Generalitat als seus amics, per entendre com funcionen aquestes coses.

Pujol, que encara remena les cireres, mira de distreure la perdiu. Pujol té la seva manera de funcionar, però el seu temps ja ha passat. Si el país no es pot separar d’Espanya, potser estaria bé que el cos de votants que li va donar el poder s’independitzi de la seva herència. Les consultes que van engegar el procés ja portaven implícit un intent de canviar la cultura política del país. El sistema de partits que va crear el pujolisme fa massa temps que està en crisi i caldria rematar-lo. La vida política catalana ha esdevingut una imitació sòrdida de les dialèctiques americanes, i cap dels partits nous que es presenten podran millorar res perquè són ideacions caricaturesques d’un món que agonitza.