Mai no he militat en cap partit polític. I això no ho dic ni amb orgull ni amb vergonya, però per a una persona com jo, que m’he passat gran part de la meva vida sent un dissident de mi mateix, la militància em semblava un esforç tan monumental, que hauria fet de la traïció política un exercici de mala consciència constant. Ni el partit polític s’hauria merescut un militant com jo, ni el partit, que jo li hagués dedicat ni una sola nit d’insomni.

A finals dels noranta vaig tenir carnet d’ICV, però no ho vaig fer per militància. Simplement, em vaig veure arrossegat per un sentimentalisme absurd, malgrat que els meus actes quotidians haurien merescut l’expulsió immediata del Partit. Perquè a casa, quan parlàvem del Partit, ens referíem al PSUC i, més tard, a ICV. Afortunadament per a la meva salut mental, em vaig acomiadar de la militància i d’ICV a la torera, deixant de pagar la nòmina de filiació i votant per Maragall a les eleccions següents. Així soc jo, un díscol de merda.

Les imatges dels congressos del PSOE i d’ERC m’han donat la raó. Per militar en un partit no es pot ser al·lèrgic a la vaselina. Tots dos congressos, però, han tingut un caire molt diferent. El del PSOE ha estat un passeig triomfal per a Pedro Sánchez, amb un resultat a la búlgara per al sanchisme i per a tota la seva tropa de fidels. Mentrestant, en aquest país tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no estàs prou segur d’haver-lo vist, el congrés d’ERC ha estat un acte d’immolació típicament català: del seny a la rauxa, de la rauxa al seny i a prendre pel sac.

Segueixo militant en l’independentisme, però fa temps que visc en la dependència de la indignació. Em van prendre tant el pèl, que em vaig haver de fer un empelt. Els partits independentistes, amb l’únic que es mereixen que se’ls faci un calvo és amb el cul i amb la deserció. I el pitjor és que molts de nosaltres sabíem que mentien i que venien fum, però vàrem callar, convertits en revolucionaris de pati de col·legi amb una joguina a les mans. Algun dia, però, els homes clau del procés hauran de demanar perdó per haver aconseguit que una enorme quantitat de jovent desencantat hagi deixat d’apostar a les urnes per l’independentisme, cansats de promeses falses. 

Per militar en un partit no es pot ser al·lèrgic a la vaselina

A casa, la militància va ser un acte de fe. El meu avi Joan va militar a ERC i després al PSUC; la meva àvia Rosa, a la CNT de Durruti; el meu avi Evaristo, al PSOE de Largo Caballero, i els meus pares, al PSUC, amb anades i tornades incloses. Vistos els rèdits sentimentals d’aquelles militàncies, cap dels fills i nets ha acabat militant enlloc. Uns, perquè se’ls en fot la política, d’altres —com és el meu cas—, perquè creiem tant en la política que els actes de fe ja els deixem per a coses més properes a la fe, com són l’amor o l’amistat. Disculpeu si m’estic posant cursi.

La meva deserció de la militància política m’ha convertit en un marxista de pro. No em refereixo a Karl, sinó a Groucho, el més savi dels filòsofs, aquell que va dir "aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc d’altres". I vull seguir vivint pensant que, en cas de resurrecció, "a la pròxima existència, m’agradaria venir al món amb la brillant intel·ligència de Henry Kissinger, la fabulosa bellesa de Steve McQueen i l’indestructible fetge de Dean Martin”. La frase és de Groucho i espero que la Dolors, la meva terapeuta de l’Hipòcrates, em perdoni la referència al fetge.

L’espectacle dels congressos del PSOE i ERC m’han refermat en la meva militància en la no militància. I em passa el mateix quan veig un congrés d’altres partits, amb tots els aplaudidors professionals mirant el company del costat per comprovar si aplaudeix més fort que ell, no sigui que el líder en qüestió estigui fent un examen d’aplaudimetria encarregat al subllepaculs de torn, com qui fa un test de meritocràcia. Entre crema per a les mans i vaselina, és normal que els militants congressuals necessitin un sobresou per sufragar els extres. 

Com ja he dit, les úniques militàncies a les quals soc fidel són la de l’amistat i la de l’amor, encara que aquesta tingui més números de caducitat. "Per què en diuen amor quan volen dir sexe?". Una altra frase marxista. Però respecte a l’amistat, no em refereixo als amiguetes, com en diuen a Madrid, sinó als amics de ronyó, aquells als quals donaries una part dels teus menuts —m’agrada el terme culinari— si els necessitessin. Després de sis anys de no tastar ni una gota d’alcohol, el meu fetge i els meus ronyons ja estan nets i a disposició. I és que la militància envers els amics es basa, primordialment, en la lleialtat, paraula que annexionada a política de partit conforma un oxímoron.

Tinc 58 anys i no sé quant de temps de vida em queda en aquest vodevil. Però si d’una cosa em sento satisfet és de la no militància política i de preferir anar a l’estació de Provença amb els Ferrocarrils Catalans, que viatjar fins a Ítaca. I és que quan Ulisses va arribar a Ítaca, es va trobar l’illa convertida, entre familiars i coneguts, en una veritable disbauxa, en la qual, qui més qui menys, portava unes banyes més llargues que les d’Ega, la deessa cabra que va alletar el mateix Zeus, el polític —amb les seves diferents i dogmàtiques versions— més influent de la Història.