A la terreta hi ha dues batalles polítiques en marxa que ens tindran entretinguts tot l’agost. Una, pel poder autonòmic, la batalleta. O sigui, qui és el pròxim president de la Generalitat, que és una qüestió que anem resolent cada quatre anys a tot estirar.

La segona batalla, amb majúscules, és la mare de totes les batalles, va de sobirania i ni més ni menys que fiscal. La que tenen, amb plenitud, els bascos i navarresos. La mateixa que els catalans de la Transició van deixar escapar perquè no en van saber més, per un error de càlcul o perquè no hi veien sortida. I per això mateix som on som, en calçons.  

La primera, la batalleta, fa molta il·lusió als seus candidats. També a la parròquia més fanàtica, que confronta candidats evocant grans principis o l’apocalipsi —invocant tots els dimonis— si no s’opta pel seu candidat. Com a gesta personal, pel que fa als candidats, és ben respectable. És fer un cim, ni que no sigui un vuitmil. Tant és si els candidats hi aspiren carregats de legitimitat perquè en van ser desposseïts fa prop de set anys, com si senzillament hi aspiren perquè van ser els que més vots van aconseguir dels catalans que el 12 de maig vam anar a votar.

A la primera, a la batalleta, hi opta Salvador Illa i no hi renuncia Carles Puigdemont. Seria una investidura pacífica i rutinària si no fos perquè Catalunya té un Parlament italianitzat. Fer majories ha esdevingut un pesat estira-i-arronsa per presidir la Generalitat. Res de nou. La singularitat, més que no pas la del finançament, serà que la disputa acabarà amb represàlies, i no pas entre els contendents (Illa/PSC i Puigdemont/Junts) —val a dir que ambdós acaronen la idea de tornar a la Catalunya dual—.  El tercer en discòrdia  (ERC) té tots els números per acabar sent l’ase dels cops. Decideixi el que decideixi la militància, els caurà una pedregada al damunt. Ara estem en aquell moment de la tensa calma. Ni uns ni altres (els aspirants a ser entronitzats) no mosseguen, en espera de com es pugui resoldre aquesta intensa espera fins al 25 d’agost. En particular, si la militància republicana desaira els guardians de les essències. Comprovaran aleshores —com un mal ciclotímic— com es pot passar del respecte tens al menyspreu més intens en un tres i no res, i per part dels que se suposa que són —com agrada de dir a tot bon patriota que invoca la unitat— a la mateixa trinxera.

A Illa li surten (hipotèticament) els números i a Puigdemont no li surten, i tampoc no li sortirien en cas de repetició electoral, si més no segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Però sembla que tant és. Si els daus no t’han afavorit, es tracta senzillament de tornar-los a tirar tants cops com calgui fins que et quadrin.

Quan es tracta de diners, el paper reservat a Catalunya és el mateix des de fa quaranta anys: aportar sense fer escarafalls i esperar en va que el retorn no sigui gaire lesiu

La segona batalla, la batalla, la de país, en la que literalment Catalunya s’hi juga els quartos, passa ara per aconseguir un finançament que en diuen just, singular o tants eufemismes com es vulguin fer servir. Possiblement per això sigui una quimera. O ho hagi estat fins a la data. Tant és si al capdavant hi havia Jordi Pujol o Pere Aragonès. Quan es tracta de diners, el paper reservat a Catalunya és el mateix des de fa quaranta anys: aportar sense fer escarafalls i esperar en va que el retorn no sigui gaire lesiu.

Fa uns dies, Jaume Giró, exconseller d’Economia, posava el concert al bell mig de tota equació. Demanava parlar clar i ho fiava tot al concert econòmic. Venia a dir que el nom fa la cosa i que no hi havia mitges tintes. O concert o res. Tot i saber —és dels consellers més ben preparats que ha tingut Catalunya— que quan es juga al tot o res i ets la baula feble de la cadena, acaba sent res, com bé apuntava J. B. Culla en una de les darreres entrevistes que va fer abans de traspassar.

Giró és dels que no demana permís per pensar. Pitjor encara, té el defecte de pensar pel seu compte i de dir el que pensa tal com raja. Però també l’obligació —o la voluntat— de fer equilibris sense mirar de no perdre el nord i no ferir els companys de viatge. Una equació difícil d’encaixar. Si hagués volgut, Giró hauria pogut seguir al Govern d’Aragonès. Li ho van posar en safata. Però, tot i que li hauria agradat seguir i que considerava que era més útil dins que fora, va decidir deixar el Govern. Per lleialtat (a Puigdemont) més que per responsabilitat.

Giró ha fet, finalment, el que ningú més —o gairebé ningú— ha gosat fer en el seu espai polític, que, a part de pensar pel seu compte, és posar l’accent en allò que sap és la mare de totes les batalles: el finançament. Tota la resta, avui, són focs artificials, més enllà del legítim dret —que no hauria de ser nominal— de voler presidir la Generalitat que comparteixen Illa i Puigdemont.

Ara bé, com que Giró també és conscient que situar el debat sobre el què i no sobre el qui topa frontalment amb l’estratègia del seu partit, equilibra la balança elevant el llistó a màxims i jugant al tot o res. Tant és, en el fons. El fet transcendent és que el seu és un missatge virtuós que dribla l’estricte interès partidista i posa al frontispici l’interès de país. Més que interès, la necessitat imperiosa que determina el ser o no ser de la nació. No ja perquè, com deia Samaranch, no hi ha autonomia política sense autonomia financera, sinó perquè, en defecte, la societat catalana està condemnada a anar fent a expenses del que decideixi un tercer, que —vist el que ha passat les darreres quatre dècades— té una tendència innata a escatimar recursos als catalans, com si aquí tothom lligués els gossos amb llonganisses.

Comptat i debatut, a la societat catalana li convé més un Govern de xitxarel·los que gestionés un finançament just, i com més just millor, que no pas un 'Govern dels millors' administrant el que generosament —sobretot generosament— assigna el govern central un any rere l’altre.