“Catalunya ha tornat per millorar Espanya”, diu el president que vol ser-ho “de tots els catalans”. També va dir que “tothom que vingui a millorar Catalunya és català” (un concepte que el mateix detector de falsedats de Twitter li va desmentir, esmentant el text de l’Estatut). El factor determinant per al nou repartiment de carnets de catalanitat seria el de la “millora”, excloent-ne aquells catalans que, tenint tot el dret a ser-ho, lamentablement l’empitjoren. No vull mirar ningú, ni és el centre d’aquest article, però no em fa bona impressió que algú amb autoritat pretengui jutjar qui “millora” Catalunya i qui no. El que em preocupa és com el president autonòmic del meu país intenta, dia rere dia, transformar la seva representació institucional en una simple condició administrativa espanyola, en una presidència equiparable a la de la comunitat d’Extremadura, com si millorar Espanya fos el sentit últim de la nostra existència des del 1714 (que és el que afirmen, coincidentment, les tesis de Societat Civil Catalana). Illa tiba la corda en excés, sabent, com sap, que per a molts catalans millorar Espanya és tan important i vocacional com millorar Nova Zelanda.

En primer lloc, si Catalunya “ha tornat” vol dir que fins abans-d'ahir Catalunya havia marxat. D’Espanya, s’entén, perquè quan Illa parla de “tornar” sempre es refereix allà mateix. Em pregunto si, quan els catalans vam tenir l’ocasió de votar si marxàvem o “tornàvem”, se’ns va permetre decidir-ho en llibertat (i quin va ser el resultat del vot). Em pregunto si aquest “retorn” a la “normalitat” del 1978 implica que, ara ja sí, els catalans ens regim per una norma d’autogovern que hàgim votat. Ni que sigui un Estatut d’Autonomia. Em pregunto si instal·lar la bandera espanyola el despatx indica en tot cas un “retorn” a l’ordre imposat. I sobretot em pregunto si, havent “marxat” tots plegats fins que ell va esdevenir president, això significa que fins aquest mes d’agost hem estat una mena de república independent (“sí que existe”) o un territori en disputa. Ah, no: l’únic que ha canviat els últims mesos és que ha “tornat” la majoria (fràgil) socialista al Parlament. Ens ho prendrem com un avís per als abstencionistes: “si tu no hi vas, ells tornen”.

Els independentistes podem anar perduts, però som la meitat de la població i serem tinguts en compte.

Hi ha una cosa que intel·lectualment sí que és interessant: quan no s’ha sabut, o volgut, o tingut la competència suficient per forjar la independència, és legítim que molts es conformin amb “millorar Espanya”, com ja ho va intentar Pujol els anys 80 i 90. L’espòiler d’aquesta temptativa, però, el coneixem tots per molt que el president es faci fotos amb l’expresident. Illa pretén descaradament manllevar, i ja no sé si robar, el concepte pujolià de Sant Pancraç: salut i feina, i deixem-nos d’altres històries. No funcionarà. Primer, no funcionarà perquè ningú ha vingut al món a treballar, sobreviure i callar (excepte en els models autoritaris). I no funcionarà perquè el més miop dels analistes sap preveure el futur de la nova proposta de finançament, o l’absoluta inconcreció del concepte de “plurinacionalitat” tan invocat per Iván Redondo, o l’artificialitat d’aquesta “pau” procurada a cops d’indults i amnisties. No funcionarà, en definitiva, perquè ignorar el 2017 és ignorar una ferida massa grossa i ignorar allò que tothom veu com l’evolució natural del catalanisme. I, sobretot, perquè ignorar Espanya no acostuma a funcionar. Ni per als que van intentar la independència, ni per als que intenten “millorar-la”.

Illa vol representar “tots els catalans”, però retira el bust de Macià del seu despatx mentre, en canvi, invoca Tarradellas (un president, per cert, mai votat). Vol representar “tots els catalans”, però no fa ni una referència al 40/50% que ni volem ni hem volgut mai existir per a millorar Espanya. Vol representar “tots els catalans”, però va mostrar-se entusiàsticament favorable al 155 i es va manifestar amb l’espanyolisme ultra. Illa és un president tan “divisor”, “parcial” i “partidista” com ho pot ser qualsevol demanda de referèndum d’autodeterminació, amb la diferència que aquesta última idea inclou perfectament l’expressió de la voluntat (i la possibilitat de victòria) dels altres. Illa no estén la mà: t’ensenya la clau de la cel·la. La seva opció es limita a mantenir l’ordre vigent i a prometre’n alguns retocs incerts. Illa ens divideix, perquè no presenta cap idea veritablement inclusiva.

Durant els anys més àlgids del Procés, gent de Ciutadans, del PSC o del PP van decidir que allò no anava amb ells. Que ho boicotejarien políticament i també socialment. No sé per què el 40-50% de catalans no podrien plantejar-se ara boicotejar una “concòrdia” basada en una repressió ferotge, en un exili i una persecució judicial no resolts, en una imposició de simbologia no inclusiva, en discursos de la Diada que no fan ni un tímid esment a les reivindicacions catalanes, en una normalització del 25% del castellà a les aules o de l’imaginari “mesetari” a TV3, en una manca de proposta d’autogovern concreta i que puguem votar, en salutacions reverencials al rei que va desafiar els catalans, en festivals nàutics i en incompliments terrenals. Jo, si fos ell, vigilaria de dissimular aquest seu posat de passeig militar. Com deia, si tiba tant la corda es trencarà. Els independentistes podem anar perduts, però som la meitat de la població i serem tinguts en compte. Per les bones, millor.