Per a molta gent, comprar un llibre el 23 d'abril equival a comprar botifarra d'ou per Dijous Gras: un cop l'any, perquè és tradició, i qui dia passa any empeny. Aquesta gent és sovint víctima d'una de les armes de destrucció massiva més letals del món de les lletres: les llistes de recomanacions de Sant Jordi. Com que el 90% dels títols que hi apareixen són més dolents que la tinya, els lectors esporàdics acostumen a comprar un d'aquests llibres i després arriben a casa, l'obren, a la pàgina vint s'adonen que allò no val res, el tanquen i lògicament arriben a la conclusió que els llibres són una ximpleria. La resta de 364 dies que té l'any, per tant, passen per davant d'una llibreria amb la indiferència de quan jo passo per davant de la botiga del Real Madrid a la Rambla. Aquesta trista realitat la coneix qualsevol persona que hagi treballat de llibreter per Sant Jordi, i com que un servidor durant set preciosos anys va estar-ho fent a la Llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès, cada abril, ni que sigui amb un article com aquest, revifo la missió que durant aquells meravellosos 23 d'abril m'agradava complir: recomanar als lectors esporàdics els bons llibres que cap llista de recomanacions inclourà.

Començo per la novel·la guanyadora d'un dels pocs premis a Catalunya en què, pel que sembla, els membres del jurat encara escullen el manuscrit vencedor amb arguments literaris i no comercials. Es tracta d'Els crits (L'Altra Editorial, 2025), Premi Documenta 2024 ex aequo i escrita pel Víctor Recort, a qui vaig tenir l'honor d'entrevistar fa pocs dies. Va de tres velles glòries de la televisió dels 2000's que s'han de desfer d'un cos després d'un assassinat, però ni de conya és el llibre que recomanaria Carles Porta, ja que aquesta pàtina de thriller és simplement una excusa per parlar de la incapacitat de posar paraules al que un sent, de per què els late nights de fa vint anys avui serien inadmissibles a qualsevol canal de televisió o, en definitiva, de la decadència moral d'una generació sencera d'homes que representen un tipus concret de masculinitat. 

Com que per sort la novel·la és avui un gènere cada cop més desconstruït, l'altre llibre de narrativa que regalaria a tothom aquest Sant Jordi és Sense mans pel camí del fondo (Editorial Gavarres, 2025), de Mar Camps. Tots els malalts crònics de la italianofília, com un servidor, hauríem d'esgotar-lo a totes les llibreries. Amb un format de dietari, es tracta d'una ficció amb gust de veritat. O potser una veritat que no necessita decidir si juga o no a fer ficció, en realitat, ja que el que compta és la veu que ho explica, la mar de polida i que atresora un caràcter molt particular. Això passa perquè és un llibre sincer, profund i radicalment íntim, en el qual l'aventura italiana de la Júlia durant un any a Calàbria i la seva història d'amor amb el Ricard se'ns explica amb la naturalitat d'una amiga escrivint-nos un uàtzap. Vacunada contra la irenesolanitis i lluny del figaflawisme, Mar Camps brilla amb una aposta lingüística on el català d'antes que parlen els avis té tant de valor com la capacitat de l'autora per crear imatges poètiques plenes de segones intencions.

La literatura, pero, no té només forma de novel·la, malgrat que al 99% de catalans encara els costi d'entendre. Sembla mentida que això encara passi en un país on Espinàs, Sagarra, Roig o Pla han escrit algunes de les millors pàgines de prosa en català des de les columnes d'un diari, però desgraciadament massa gent encara no entén que el periodisme literari, en català, té tant o més valor que l'últim Premi Ramon Llull. Bon exemple d'això és Obres completes: Prosa, de Joan Maragall, una edició de tres volums que té forma de llibre, però en realitat és més aviat un monument. A la llengua, al país i a la cultura catalana en general, ja que aplega els articles periodístics, assaigs, discursos i tot allò que el mestre va escriure sense que tingués forma de poema. És un llibre que fa de mal passejar la tarda de Sant Jordi, ja que té gairebé 3000 pàgines i dur-lo sota del braç equival a dos entrenaments de força a un gimnàs DIR, però potser per això paga la pena tenir-lo, ja que llegir Maragall no exercita el cos, d'acord, però exercita la ment i una cosa més important: l'ànima.

Un altre llibre on Maragall treu un moment el cap i que també hauria de figurar a la tauleta de nit de tots els catalans el vespre del 23 d'abril és La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), de Raül Garrigasait, un assaig que parteix d'un punt de partida molt terrenal: l'autor es planta davant d'una església romànica, mira al seu voltant i de cop es pregunta per la relació entre aquells dos elements. L'església, d'una banda, i el terme 'romànic', d'una altra. És a dir, el lligam entre religió i art, dues coses etèries i ambigües per a alguns, però reals i palpables per a molts, precisament per la fusió dels dos elements. De Ramon Llull a Antoni Tàpies passant per Carner, Isabel de Villena o March, el llibre traça mil anys d'història de la cultura catalana mirant d'esbrinar de quina manera la cosa antiga batega constantment en qualsevol cosa nova, com si la modernitat no pogués deixar de ser deutora d'una altra modernitat més arcaica i més primitiva.

Per acabar, enguany és gairebé obligatori recomanar el primer llibre de poemes del qual parla la gent que mai no havia parlat de poesia: Arnau (Proa, 2024), d'Adrià Targa. Amb forma de poema narratiu llarg, el llibre és en realitat una novel·la escrita en vers que pren la figura mítica del comte Arnau com a protagonista, però per dibuixar-nos-el a Barcelona l'any 2024 i fer-lo parlar del desig. El llibre és formalment una delícia, amb una rima que enganxa més que una bossa de pipes i una poesia clara, senzilla i que permet endinsar-se a un poemari sense trencar-nos les banyes. Si fa o no fa, el mateix que passa amb Poesies Escollides (Barcino, 2024) d'un tal Ausiàs March, un llibre on gràcies a la traducció de Josep Piera, podem llegir els poemes del millor poeta europeu del segle XV però amb una versió comprensible per a algú del segle XXI. Poden uns poemes amorosos de fa més de cinc segles parlar-nos d'allò que sentim avui? Sens dubte, sí, ja que en el fons, els catalans no hem canviat massa. Potser per això, també, aquest 23 d'abril moltíssima gent tornarà a comprar llibres com si l'endemà entrés una llei en vigor que obligués a tancar totes les llibreries. Per sort, potser, o més aviat per desgràcia.