Una de les coses més impactants del dia de Sant Jordi és adonar-se que per a moltes persones, massa, comprar un llibre el 23 d'abril equival a comprar botifarra d'ou per Dijous Gras: un cop l'any, perquè és tradició, i qui dia passa any empeny. Aquesta gent, a més, la majoria de vegades és víctima d'una de les armes de destrucció massiva més letals del món de les lletres: les llistes de recomanacions de Sant Jordi. Com que el 90% dels títols que hi apareixen són més dolents que la tinya, els lectors esporàdics acostumen a comprar un d'aquests llibres i després arriben a casa, l'obren, a la pàgina vint se n'adonen que allò no val res, el tanquen i lògicament arriben a la conclusió que els llibres són una ximpleria. La resta de 364 dies que té l'any, per tant, passen per davant d'una llibreria amb la indiferència de quan jo passo per davant de la botiga del Real Madrid a la Rambla. Aquesta trista realitat la coneix qualsevol persona que hagi treballat de llibreter per Sant Jordi, i com que un servidor durant set preciosos anys va estar-ho fent a la Llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès, cada abril, ni que sigui amb un article com aquest, revifo la missió que durant aquells meravellosos 23 d'abril m'agradava complir: recomanar als lectors esporàdics els bons llibres que cap llista de recomanacions inclourà.
Comencem pel principi, doncs. De les novetats més recents, em temo que no s'ha parlat prou de Com un batec en un micròfon (Anagrama, 2024), de Clara Queraltó, una escriptorassa que obre Twitter o Instagram un cop cada vuit mesos i a qui, per tant, li rellisca el màrqueting made in xarxes socials tan necessari en aquests temps nostres. Guanyadora del Premi Anagrama, la seva novel·la dual amb una història d'amor entre un paio vint anys més gran que la noia és un llibre fresc, irreverent i amb una estructura interna d'orfebreria capaç de captivar a tota mena de lectors, ja que és literatura de qualitat que llisca com la vida mateixa. Passa una mica el mateix amb Hiperràbia (Angle Editorial, 2024), de Ferran Grau, en aquest cas portant al terreny literari un fet tan real com l'assassinat d'una indigent l'any 2005 a Sant Gervasi per part d'uns adolescents. La novel·la és un homenatge explícit a La taronja mecànica d'Anthony Burguess, amb la gràcia que les seves pàgines destil·len el tedi i l'absurditat d'una societat malalta, però amb un treball lingüístic que fa venir ganes d'aplaudir damunt la cadira: l'ús d'un argot propi acaba esdevenint tan natural que el glossari final xeno-català no fa ni falta, i aquest és l'encert del llibre. Un altre novel·la sobre violència que recomanaré a tots els meus col·legues sense cap interès en els clàssics russos és Culpable (Descontrol, 2024), de Roger Font, un narrador de Manlleu que ha debutat amb el relat en primera persona d'un politoxicòman acusat d'un crim. El subtítol, Dietari d'un personatge turmentat d'una novel·la de Dostoievski, ja dóna pistes de les coordenades per les quals es mou l'obra.
Ja vaig escriure un article comentant per què La terra dura (Pòrtic, 2023), d'Anna Punsoda, és un llibre que tothom hauria de regalar, especialment als barcelonins que es pensen que Catalunya s'acaba als límits de la ciutat en la qual viuen. També en vaig escriure un altre clamant al cel perquè tots els joves del país, i tan de bo els no tan joves, anessin corrents a comprar La garota entre les dents (Columna, 2024), de Pau Cusí, el futur millor escriptor català del segle XXI. Encara no havia tingut l'ocasió de recomanar altres perles que potser per Sant Jordi no aniran buscades com els panellets per Tots Sants, però. Parlo per exemple d'Els nostres objectes de cada dia (Proa, 2024) , de Josep M. Espinàs, la reedició d'aquesta petita petita obra mestra del més gran observador que hi ha hagut a les lletres catalanes, però també de Per abastar una estrella (Fragmenta, 2024), de Joan Santanach Suñol, un assaig magnífic sobre el "Cant de Gentil" del Canigó. Cafè per a cafeters, pensaran alguns, però si precisament és un bon llibre és perquè està escrit de tal manera que tothom, inclús els no verdaguerians, pot connectar-hi. És el mateix cas que Obriu pas! (Columna, 2024), d'Alfred Bosch, un d'aquells llibres divulgatius d'història que tenen un mal títol i una coberta encara pitjor, però que per sort contenen en el seu interior una petita joia. En aquest cas, la fascinant història de com els homes de la Renaixença van impulsar el prestigi de la llengua catalana gairebé sense voler, barallant-se entre ells i sent molt poc conscients que estaven canviant la història de Catalunya per sempre més.
Sense aquells homes no hauria existit l'obra poètica de Joan Salvat-Papasseit, potser, per això enguany també paga la pena gastar-se 25€ en comprar -i regalar- la poesia completa del mestre amb un pròleg de Joan Fuster i una edició de Jordi Martí Font. El llibre es diu JS-P i l'ha editat Godall Edicions, la mateixa editorial que ha fet passar per imprempta el debut d'Eloi Creus en l'àmbit de la poesia amb Com una mosca enganxada a la mel (Godall Edicions, 2024), un llibre de poemes que no sembla escrit per un ximple que pretén fer-te creure imbècil davant versos incomprensibles o escrits després d'un mal porro d'herba, cosa tan comuna en el nostre país, sinó per algú que considera la poesia com una cosa seriosa, digna i respectable. I per acabar, ja que m'he posat una mica intensito i el filòleg que viu adormit dintre meu ha acabat treient el cap, com una bèstia, no em perdonaria acabar aquest article sense recomanar Los insignes col·loquis de Tortosa (Barcino, 2023), de Cristòfor Despuig, en versió actualitzada de Joan Todó. Pot un llibre del segle XVI explicar-nos alguna cosa avui? Sens dubte, i més en període pre-electoral com el que vivim, ja que Los col·loquis enfoca debats sobre la llengua catalana, la configuració política del país, la relació amb la monarquia o fins i tot els recursos naturals de les Terres de l'Ebre. Un llibre la mar d'actual, vaja, però escrit fa cinc-cents anys i en ple Renaixement. Potser perquè, en el fons, els catalans no hem canviat massa. Potser per això, també, aquest 23 d'abril hi tornarà a haver un fotimer de gent comprant llibres com si l'endemà, 24 d'abril, entrés una llei en vigor que obligués a tancar totes les llibreries. Per sort, potser, o més aviat per desgràcia.