Des que vam conèixer la sentència que condemnava els nostres companys presos polítics, el país ha viscut jornades de molta intensitat. Una amplíssima majoria del poble de Catalunya rebutja aquesta condemna, i centenars de milers de persones s’han mobilitzat per expressar aquest rebuig de manera activa; malauradament, però, un reduït grup de manifestants ha protagonitzat actuacions que, en algun moment, van acabar trencant el civisme que sempre, fins i tot en els moments més durs d’aquesta etapa política, ha estat una constant del poble català.
Aquelles jornades la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra va garantir plenament el dret de manifestació i la seguretat de més de 2.000 concentracions arreu del país, entre elles cinc marxes cap a Barcelona des de diversos punts geogràfics que han estat un exemple de mobilització democràtica i pacífica. La mateixa policia que algun d’aquells dies també es va veure obligada a intervenir per recuperar espais urbans de convivència davant de les persones que exercien la violència als carrers.
De tot plegat, el Departament d’Interior ens n’hem volgut fer càrrec exercint les competències que Catalunya té en matèria de seguretat i emergències. Unes competències condicionades, que voldríem exercir sense altres límits que els que decideixi el nostre poble, però que ens permeten desenvolupar una part essencial del nostre autogovern. Des del meu nomenament com a conseller tinc molt present com el president Pujol recordava la importància del traspàs d’aquestes competències, afirmant que “voler o no voler tenir competència sobre l’ordre públic, i sobre aquesta necessitat bàsica per als ciutadans que és la seva seguretat, és un indicador clar de si realment es vol tenir autogovern i responsabilitat política, o no”. Unes competències que des del projecte polític del qual formo part voldríem tenir al mateix nivell que altres estats del nostre entorn. Però soc conscient que, mentre això no sigui efectiu, caldrà que exercim les que tenim amb plena assumpció de la responsabilitat i les conseqüències, en una tasca immensa i agraïda, però també dura i en alguns moments amb lògiques contradiccions.
Aquest autogovern que ha assolit la nostra nació, després de molts anys de lluita, està en risc. Un risc present des de la LOAPA fins a les polítiques d’un Aznar convençut, a partir de la seva majoria del 2000, que calia reduir la capacitat de govern del poble català fins a fer-la coincidir amb la d’una migrada diputació provincial. Unes polítiques que van tenir el seu punt culminant les darreres legislatures amb l’escanyament i la intervenció econòmica de la Generalitat, fins a arribar a l’aplicació de l’article 155. Però un cop més, com ha fet des del 12 de setembre de 1714, el poble de Catalunya s’ha mobilitzat per defensar la nació. Les generacions joves volen un autogovern ple i real, més enllà d’un model autonòmic constantment laminat i incomplet. La reivindicació d’un estat propi ha deixat de ser minoritària i s’ha instal·lat entre una part molt important del nostre poble. Un estat independent i interdependent, com el que puguin tenir Àustria o Dinamarca. Una reivindicació defensada per la majoria dels representants de la sobirania popular presents al Parlament de Catalunya i que tindrà el futur que el propi poble vulgui. Perquè en una democràcia només el poble decideix.
Durant les darreres dècades, el catalanisme polític ha sabut bastir quatre eixos bàsics d’aquest autogovern: llengua, ensenyament, mitjans de comunicació i seguretat. A aquests eixos podríem afegir-ne d’altres vinculats amb el benestar d’una societat avançada com la nostra. Però des del punt de vista nacional, aquests quatre eixos bàsics determinen en gran part el reforç de l’autogovern treballat per les generacions que ens han precedit en aquesta missió.
Des del Departament d’Interior s’ha treballat i treballem per garantir i defensar el nostre model de seguretat. Un model on bombers i protecció civil tenen un paper rellevant, però en el qual la consolidació d’una policia pròpia, democràtica, avançada, moderna i catalana, amb la capacitat d’autocrítica necessària per fer-la millorar permanentment, ha tingut una funció especialment important. Recordem, si no, la negativa de tots els governs espanyols fins al 1994 al desplegament dels Mossos com a policia integral de Catalunya. Un model que només es va poder construir quan les forces d’obediència catalana van ser determinants en l’equilibri parlamentari de l’època. Una hostilitat ben present en tots aquells que reclamen avui l’aplicació automàtica de la llei de seguretat nacional per privar Catalunya del seu model de seguretat.
Contra aquesta voluntat de limitar el nostre autogovern en l’àmbit de la seguretat em trobaran sempre al davant, fent tot el que estigui al meu abast per evitar-ho. Ens trobaran a tots els professionals del Departament d’Interior que treballen en el projecte de construcció d’un model de seguretat propi per al nostre país. Estem compromesos amb aquest objectiu polític. I ho hem demostrat en totes i cadascuna de les decisions que hem pres des de la nostra arribada al departament. Encara que algunes d’aquestes decisions no hagin estat fàcils de prendre.
Defensarem el model d’una Policia de Catalunya forjat amb els anys, amb el treball de tots els que ens van precedir i millorant dia a dia, per garantir un millor futur. Un model propi de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra que vetlla per la seguretat i els drets de tots els catalans i catalanes. Un model propi fonamentat en la proximitat, la mediació i l’autoavaluació permanent. Un model propi garantit per la bona feina d’un col·lectiu de més de 17.000 professionals de la seguretat pública de Catalunya.
Només garantint adequadament la continuïtat d’aquest eix bàsic del nostre autogovern prestarem el servei que el país ens reclama. Mentrestant, que cadascú defensi les seves idees i objectius des d’on sigui en cada moment. Amb el mateix compromís i el mateix amor a Catalunya i a la seva gent. Però consolidant cada competència assolida. Cada avenç fet cap a la plena llibertat com a poble.
Miquel Buch i Moya, conseller d’Interior