La desobediència cívica és una arma potentíssima però costosa i difícil d’administrar. És costosa perquè consisteix a violar la llei, i això, en una democràcia i per principi, desperta una lògica repulsa per part dels observadors. És costosa també perquè els que la practiquin han d’estar disposats a subjectar-se al càstig que estableix la pròpia llei. També és difícil d’administrar perquè per ser eficaç cal que la desobediència la practiquin molts, i és molt difícil aconseguir que molts es mobilitzin alhora i que ho facin de manera inequívocament no violenta.

La jornada de l’1-O va ser un magnífic exercici de desobediència cívica: organitzat, massiu, no violent (que la policia ho fos només ho va posar encara més de relleu) i amb un objectiu clarament democràtic: exercir el dret a vot.

Que la reacció per part de l’Estat fos la repressió era del tot lògic: d’això va la desobediència cívica. En el cas que ens ocupa, però, la repressió està resultant molt superior a la que seria legítima, per la senzilla raó que l’Estat està violant les seves pròpies normes. Aquest fet és lamentable pel que fa a les seves víctimes, però des del punt de vista dels objectius de la jornada constitueix un fet extraordinàriament positiu, perquè posa de relleu que la desobediència estava més que justificada.

Estic segur que a la immensa majoria dels independentistes catalans els agradaria defensar la seva posició en un escenari com el britànic: en un referèndum acordat i vinculant precedit d’una campanya lliure i llarga. Dissortadament, l’Estat ha deixat clar que no permetrà aquest escenari. Per tant, caldrà tornar a la desobediència quan sigui el moment oportú (que no crec que sigui quan es dictin les sentències, sinó quan s’hi pronunciï el TEDH, però aquesta és una altra història).

En qualsevol cas, ara hi ha un consens tàcit per part de les tres forces independentistes que no és el moment de desobeir. La prova és que, d’ençà del 27 d’octubre de 2017, cap de les tres ha protagonitzat cap acte de desobediència, i això que totes tres n’han tingut alguna ocasió destacada. La penúltima, dimarts passat, quan JxCat i ERC van pactar que els diputats presos i exiliats no votarien, i l’última la CUP, quan l’alcaldessa de Berga va plegar immediatament després que se li comuniqués la inhabilitació.

El moviment independentista requereix molta ètica per triomfar, i l’ètica comença per dir la veritat

També hi ha un consens tàcit a fer veure que no s’obeeix, és a dir a no explicitar que, ara per ara, ningú no desobeirà cap instrucció de l’Estat, per allunyada que estigui del dret. La contradicció entre obeir i fer veure que no s’obeeix és el que està generant tant malestar entre els protagonistes i tant desconcert entre les bases respectives, i considero que aquest és un greu error tàctic dels nostres dirigents, perquè el moviment independentista requereix molta ètica per triomfar, i l’ètica comença per dir la veritat. Hi tornaré.

Si no va de desobediència, de què va aleshores el conflicte d’ahir entre JxCat i ERC?

El diputat Batet va ser entrevistat al vespre al programa Més 324. Xavier Graset li va dir que “males llengües” diuen que el que està tractant de fer JxCat seria eliminar Roger Torrent. Batet ho va negar i no tenim per què posar en dubte la seva paraula. Aleshores, què?

El mateix diputat Batet, en el curs de l’entrevista, i potser patint un lapsus freudià, ens va donar la clau. Transcric literalment: “Potser el que entre tots hem de fer i ens hem de respondre és que aquesta possibilitat de fer un govern efectiu, doncs, davant d’aquesta cotilla que representa el 155, doncs bé, doncs, doncs, ens posa molts pals a les rodes per poder tirar endavant el projecte, doncs, i el resultat que emana de les eleccions del 21 de desembre”.

La cosa està clara; el que el diputat Batet va estar a punt de dir (però no es va atrevir a dir, i d’aquí l’abundància de “doncs”) és que “aquesta possibilitat de fer un govern efectiu... és impossible”.

Els ciutadans catalans, i particularment els que ens vam mobilitzar el dia 1-O, vam demostrar a bastament que ens mereixem ser tractats com a adults

Dit d’una altra manera, la divergència tàctica entre JxCat i ERC no és sobre desobeir o no, sinó sobre si estabilitzar o no un govern efectiu. Per a ERC això és bàsic per “acumular forces” i “eixamplar la base”. Per a JxCat, que no va ser precisament diligent en la constitució del Govern, estabilitzar un govern efectiu podria ser negatiu perquè normalitzaria la situació política i reduiria la tensió amb l’Estat. El fet que el govern espanyol de Pedro Sánchez estigui tan delerós de normalització a Catalunya els confirmaria aquesta impressió.

Cadascú és lliure d’opinar el que li sembli més oportú sobre aquesta qüestió. La línia d’aprofitar qualsevol eina de poder, per petita que sigui, era l’obsessió de Prat de la Riba, per exemple, i gràcies a ella avui som alguna cosa. Els contraris a aquesta opció sempre podran dir que les circumstàncies actuals, amb presos i exiliats, són excepcionals i requereixen una actitud excepcional.

El que a mi em sembla vital és que els qui volen dirigir el país parlin clar. Els ciutadans catalans, i particularment els que ens vam mobilitzar el dia 1-O, vam demostrar a bastament que ens mereixem ser tractats com a adults. Celebro que hagin decidit que ara toca obeir, però aleshores que siguin coherents amb aquesta decisió i que no estiguin parlant a tota hora de desobeir (i que no ens emboliquin amb preciosismes sobre “substitucions”, “delegacions” i “representacions” que a ningú no interessen, i menys que a ningú a ells).

Els últims dies han estat horribilis per a l’independentisme, però no perquè l’alcaldessa de Berga hagi plegat havent anunciat que no ho faria, ni perquè s’hagi trencat la majoria independentista al Parlament, ni perquè JxCat i ERC apareguin més enfrontats que mai, sinó perquè els líders de totes tres formacions semblen incapaços d’explicar-se de manera honesta, i un polític que no s’explica de manera honesta no ens pot portar gaire lluny.