Dimarts passat, de matinada, en Xavi Argemí va faltar. Tenia vint-i-nou anys i distròfia muscular de Duchenne, una malaltia que li va anar limitant progressivament la mobilitat fins que pràcticament li va impedir de moure’s. Malgrat les circumstàncies, em sembla que en Xavi, des de la seva cadira, va albirar el sentit de la vida amb una lucidesa amb què molts no l’albiraran mai. Quiet i necessitat de braços per valdre’s, va trobar dins seu i en l’amor dels seus allò que molts surten a trobar fent viatges estrambòtics o perseguint un èxit trampós que no sadolla mai del tot. A Aprendre a morir per poder viure (Rosa dels vents), hi explicava que “la llibertat no només rau en el fet que puguis escollir. També es troba en la manera com respons a les situacions que no has pogut escollir”. Jo diria que en Xavi va triar ser lliure. De fet, em sembla que depenent i immobilitzat, ho va ser força més que molts dels qui gaudim d’unes condicions existencials més convencionals. Amb una vida travessada per la malaltia i el dolor, amb tots els motius del món per ancorar-se i deixar-se absorbir per la desgràcia, va aconseguir sobreposar-se a les limitacions des de la gràcia. Així, l’essencial se li va revelar davant dels ulls. 

“La meva vida té sentit”, va explicar la setmana passada a La Vanguardia, “estimo i em sento estimat”. Necessitar ajuda tota l’estona implica, necessàriament, tenir sempre algú al costat disposat a ajudar-te. Algú disposat a fer l’esforç —per petit que sigui— que tu no pots fer per fer-te la vida possible. Algú mogut per l’amor i el convenciment que la teva vida —i no només la teva supervivència— ha de ser possible perquè és valuosa. Algú que et vetlli les necessitats físiques, és clar, però que també vetlli la teva opció a una plenitud emocional i espiritual completa. O que hi contribueixi, perquè de les coses d’un mateix un n’és el penúltim vetllador. L’últim és Déu, és clar. En Xavi se sentia estimat perquè era estimat. Ser estimat i observar l’amor rebut des de la consciència arrodoneix la mirada, la perfecciona, la refina: la fa més agraïda, fins i tot quan sembla que les circumstàncies deixen poc marge per a l’agraïment. I ser feliç i estar agraït, de fet, sempre són la mateixa cosa. Escrivia G.K. Chesterton que “l’agraïment és la forma més elevada del pensament, i la gratitud és la felicitat duplicada per la meravella”. 

En Xavi es va sobreposar a les circumstàncies i va traçar un camí que tots ens podem fer nostre: la proximitat amb Déu, la consciència del seu amor i la consciència de l’amor de tots els qui el van acompanyar li va concedir el do d’una mirada enamorada

L’experiència del dolor ordena les prioritats; l’experiència d’un dolor profund i constant atorga una saviesa que es vessa també sobre els qui són a prop de la persona que pateix. Per entendre els mals dels altres, sovint hem de fer l’exercici de posar-nos a la seva pell. Amb en Xavi passava que les seves circumstàncies eren tan extremes que qualsevol intuïció de la seva creu menava a l'examen de la creu d’un mateix. I també, és clar, a l’examen de l’esportivitat amb què s’està portant la creu en qüestió. De la mateixa manera, l’amor que rebia en Xavi era tan extrem que menava a l’examen de l’amor que rep i ofereix un mateix. El patiment funciona com un mirall: ens revela alguna veritat sobre qui som que només pot revelar-se quan hi ha un sotrac. A mi, en Josep i l’Emília —els pares d’en Xavi— de seguida em van fer pensar molt en els meus pares: en el seu servei, en la seva tendresa i en la seva resiliència hi vaig veure la mena d’amor incondicional que sovint un només rep a casa i que moltes vegades un dona per descomptat. Una mirada agraïda de veritat, però, no dona mai res per descomptat.

Costa referir-se a en Xavi Argemí sense recórrer als termes “lliçó”, “testimoni” o “exemple”. És important deixar escrit que la seva vida hauria estat tan valuosa com qualsevol altra malgrat que avui no en sabéssim el nom. O malgrat que ell no hagués escrit un llibre, i ofert entrevistes, i procurat explicar la seva experiència per ajudar-nos a entendre les nostres. Així i tot, el cas és que la seva actitud davant les contingències ha estat un servei i una inspiració per a qualsevol que n’ha conegut la història o hi ha pogut estar en contacte. En l’argot catòlic de vegades parlem “d’oferir el dolor”. Diria que la conseqüència última d’aquest “oferiment”, d’aquesta voluntat de cercar un sentit a unes circumstàncies que sembla que no en tenen i de procurar sobreposar-s’hi, és el camí que tracem per a tots aquells qui ens veuen fer-ho. Sense poder moure’s, en Xavi va sobreposar-s’hi i va traçar un camí que tots ens podem fer nostre: la proximitat amb Déu, la consciència del seu amor i la consciència de l’amor de tots els qui el van acompanyar li va concedir el do d’una mirada enamorada. I al seu pare i la seva mare —i als seus germans, i a la seva extensíssima família— els va ser concedida la possibilitat de canviar una mica el món, des de la intimitat d’una sala d’estar de Matadepera, estimant en Xavi.