El ritual d’aquestes darreres setmanes anava més o menys així: em trobava algú i em preguntava per les eleccions a can USA, probablement sabedor del meu interès permanent per la política nord-americana. Convençuda li responia que guanyaria Trump amb diferència, i al moment, reacció de sorpresa majúscula: “vols dir? Però si la Kamala és molt bona. Si els mitjans diuen...”. I aleshores començava una llarga llauna sobre les plagues bíbliques que caurien damunt la humanitat si Trump arribava a la Casa Blanca. Finalment alliberat, l’amic arribava a la conspícua conclusió que jo anava errada. I així, desmentida la meva esgarrifosa hipòtesi, gaudia d’un temps afegit de felicitat, inventant-se uns Estats Units a mida, dels quals no en sabia res, ni entenia res.

Ni continua entenent res. Un dels fenòmens més curiosos d’aquests temps estranys és que la majoria dels mitjans europeus no fan informació sobre la realitat americana, sinó una mena de faula sobre una realitat virtual que s’inspira en l’Amèrica que ells voldrien. Per això erren sempre els pronòstics, i per això mateix han deixat de ser creïbles. En algun moment n’haurem de parlar d’aquest periodisme que fa més opinió que informació, i que explica la realitat en funció dels seus desigs i els seus prejudicis. Mai a la història de la humanitat havíem estat tan informats, i mai havíem patit d’una desinformació més gran. La força viral de les xarxes i la seva capacitat de seducció han impregnat els grans mitjans, més amoïnats per la immediatesa de la informació, que per la seva qualitat.

Emperò, pel que fa a la qüestió dels EUA, cal reconèixer que no és només la premsa sinó la majoria de la ciutadania la que confon desigs amb realitats, emparada per una ignorància supina sobre la situació del país, i una prepotència europea que sempre creu saber què és bo per als americans.

Per això Europa es va enamorar d’Obama, que és el responsable primer de la caiguda lliure que pateixen els Demòcrates, i per això mateix s’ha enamorat d’una Kamala Harris que era, de lluny, una de les pitjors candidates de la història electoral dels Estats Units. Personalment, reconec que em resulta incomprensible aquesta incapacitat massiva de veure més enllà dels tòpics i els prejudicis, però el fet és que és un fenomen incontestable. Tanmateix, més enllà de la miopia europea, el fet és que Trump ha tingut una victòria rotunda, les claus de la qual s’escapen als llocs comuns que es masteguen en les tertúlies del nostre país, totes disciplinadament antitrumpistes, com mana el cànon políticament correcte.

Si els americans han decidit votar novament Trump, després de l’experiència anterior, algunes raons solvents deuen tenir, encara que l’arrogància europea cregui que són una colla de ximples

Per què ha guanyat Trump? Aquests són alguns dels motius. El primer, la personalitat dels candidats en un país on la política es personalitza molt. Trump s’ha mostrat com és, excessiu, hiperventilat, dialècticament groller, amb un passat ple de misèries, però lliure dels lligams de l'establishment de Washington. Un candidat petri que no permet equívocs, per a uns temps crítics que reclamen concrecions. És a dir, Trump pot agradar poc o molt, però diu clarament el que vol fer. Kamala, en canvi, ha estat una candidata líquida, instal·lada en una ambigüitat esmunyedissa que no permetia endevinar què pensava fer realment en els temes més importants. De la mateixa manera que no va destacar com a fiscal i ha estat la vicepresidenta més anodina i impopular de la història nord-americana, tampoc no ha estat capaç de liderar cap dels problemes que amoïnen els ciutadans, de manera que ningú la veia com a possible solucionadora de res. Si Trump pecava d’excés, Kamala ha pecat per absència, i en temps de naufragis, les idees líquides no salven als nàufrags.

La segona clau, l’enfocament. Trump s’ha focalitzat en els tres temes més sagnants de l’agenda nord-americana: la reactivació econòmica, la immigració il·legal i la qüestió dels aranzels. És a dir, s’ha situat en el debat central que amoïna al país. Kamala, en canvi, s’ha centrat en l’agenda ideològica, cada vegada més atrapada per les posicions woke dels demòcrates, des que Obama els va fer perdre la centralitat ideològica i els va escorar a l’esquerra. Ell parlava d’economia, ella es focalitzava en la qüestió transgènere, ell ho feia d’immigració, ella d’avortament, ell prometia controlar la Xina i acabar amb la guerra d’Ucraïna, i ella intentava endebades centrar-se en el feminisme i en la qüestió racial. El resultat ha estat demolidor per a Kamala: ni l’han votat els latinos, ni les dones, ni els afroamericans. Serà perquè tots ells estan més preocupats per la realitat quotidiana que per l’agenda políticament correcta?

Finalment, a Kamala tampoc no li ha sortit bé l’intent d’espantar els nord-americans amb perills democràtics i futurs apocalíptics, actitud aquesta que només li han comprat els artistes de Hollywood que amenaçaven de deixar el país si guanyava Trump —diria que no en marxarà ni un—, i la Taylor Swift de torn, el poder fandom de la qual també ha quedat al descobert. El fet és que els americans no tenen por a Trump, ni a ningú altre, perquè saben que tenen una democràcia molt sòlida que va més enllà dels efímers habitants de la Casa Blanca. Aquesta idea apocalíptica que Europa ha comprat a dojo no li ha donat ni un vot als demòcrates.

Serà Trump bo, dolent, molt dolent? No ho sabem, com tampoc no sabem si la “liquiditat” de Kamala hauria anat bé o malament. Però el que sí que sabem és que Biden era molt simpàtic, molt progre i molt bla, bla, i ha estat un desastre. Si els americans han decidit votar novament Trump, després de l’experiència anterior, algunes raons solvents deuen tenir, encara que l’arrogància europea cregui que són una colla de ximples. Al capdavall, només cal repassar algunes votacions a països europeus per preguntar-se si nosaltres votem millor que ells... Potser hauríem de mirar endins les nostres misèries per adonar-nos que si els Estats Units tenen problemes, Europa està trinxada. Potser hauríem de recordar el passat i analitzar el present d’Europa per entendre que no estem en condicions de donar cap lliçó als americans.