Cada cop que un espanyol escriu o crida que això de València és una "puta vergonya" una part de mi es pregunta: i què us pensàveu que passaria? Què us pensàveu exactament que passaria, després de tants anys de devastar aquesta terra? Al Tercer Món no s'hi arriba per una desgràcia natural, ni per unes eleccions, ni per un polític. Al Tercer Món s'hi arriba a poc a poc, amb la complicitat de molta gent, a còpia de destruir els fonaments d'una societat, des de dins i des de fora. No pots escarnir el paisatge i la llengua d'Ausiàs March, convertir un país bonic en un casino, i que no passi res.

Pot semblar inoportú sortir amb això, fins i tot pot semblar abstracte i fred davant dels morts, però si no es diu ara després serà pitjor. La història d'Espanya comença a València. Els valencians sempre les passen més negres perquè viuen en el tros de terra on els inventors de la unitat política van intentar fondre a martellades els pobles català i castellà. Un senyor de Masnou em va explicar com els republicans que van quedar acorralats al port d'Alacant (la ciutat del president Mazón) se suïcidaven d'un tret al cap quan s'adonaven que no podrien escapar-se dels franquistes. "Jo no vaig tenir collons", em va dir encara horroritzat.

Com més s'intenti forçar la unitat d'Espanya, més patirà València, sempre ha estat així. És una puta vergonya el que ha passat, però ja era una puta vergonya que la política autonòmica estigués dominada pels hereus dels qui posaven bombes a Joan Fuster. També és una puta vergonya que tothom trobi normal (o acceptable) que molts valencians hagin d'emigrar a Catalunya per sentir-se una mica més a casa. Les desgràcies d'aquests dies han trencat els pactes de la Transició que alimentaven el sistema polític valencià, però aquells pactes ja eren una puta vergonya, i tothom callava.

Ara quedarem tots atrapats entre els morts d'aquests dies i els silencis dels últims 40 anys. Pedro Sánchez volia que el president Mazón li demanés ajut perquè no semblés que feia un 155 contra la dreta i li pengessin els morts, després de dir-li dictador. Tot es va tornant molt tèrbol i Sánchez ha passat, en només dos dies, de semblar Francesc Cambó a recordar Manuel Azaña. La cort de Madrid és bèstia i sap treure el pitjor de cada part per fer prevaldre el seu poder. A València ho hem vist amb l'escena del Rei, que ara els diaris volen convertir en el nou messies, tot i que va posar en perill la integritat física del president del govern (del president sorgit de les urnes).

L'única cosa bona que pot sortir de la desgràcia d'aquests dies és que València es desperti i entengui que ha de bastir una política realment potent, que serveixi bé els seus interessos

Espanya comença a València, i la situació s'embolicarà cada cop més si la desgràcia s'utilitza per enfortir una unitat que s'ha fet a bufetades, o per reivindicar uns països catalans que són una il·lusió per la qual cap partit de Barcelona ha lluitat mai. Els valencians han d'arreglar-se entre ells, i preguntar-se per què les seves institucions han col·lapsat com les barraques del conte dels tres porquets. Ningú no està en condicions de treure'ls de la misèria, i menys el Rei, que està lligat de mans i peus després d'haver legitimat les garrotades contra els catalans de l'1 d'octubre i la persecució contra els dirigents que van convocar el referèndum.

La cultura política valenciana s'ha fet amb una combinació d'indígenes deprimits i de forasters oportunistes molt nociva, que ha servit per laminar el conjunt de la democràcia espanyola. L'única cosa bona que pot sortir de la desgràcia d'aquests dies és que València es desperti i que entengui que ha de bastir una política realment potent, que serveixi bé els seus interessos. Si les eleccions americanes ens allunyen més d'Europa, la pressió sobre València creixerà. Per això és important que els valencians se sentin forts, i que no es deixin portar per polaritzacions polítiques externes.

Tots els catalans estem fotuts pel que ha passat, i ens sentim una mica impotents. Tot i les mentides que van dir els polítics processistes tothom sap que, sota el seu govern, no s'haguessin produït tantes morts gratuïtes com hem vist aquests dies, a València. Us acompanyem en el sentiment, mentre alguna cosa ens diu que, si no ens espavilem, acabarem igual que vosaltres. Des que Puigdemont està a l'exili, les coses no paren d'empitjorar. I no és pas mèrit de la vella Convergència. És que el nostre país també se'n va a pastar fang, i ens recorda que les factures de la història s'acumulen d'una forma escruixidora.

Em sembla que a tots ens convé recordar que el patriotisme i el coratge són més positius quan no cal airejar-los després d'una desgràcia.