Si ets una persona que sap escoltar, tens molt de guanyat en un món eixordat i amb massa decibels. Qui sàpiga escoltar tindrà èxit. A la feina, amb els fills, amb el amics, amb la parella, i també en el si de les religions. Shemà Israel, escolta Israel, és un dels exemples més eloqüents de la importància del sentit de l’oïda en les religions. A la Bíblia tenim molts exemples sobre l’escolta, des del cèlebre “qui tingui orelles, que escolti” (Mt: 13, 9) fins a Jesús dient als seus deixebles que "benaurats són els qui escolten la paraula de Déu i l’obeeixen" (Lluc: 11,28). També els Salms, els proverbis o l’Apocalipsi hi fan referència. Les religions es basen en unes persones que escolten a uns déus, a vegades a uns profetes i que escolten el seu interior. Interioritat és una dimensió que si una religió no cultiva, es converteix en un succedani o en una organització d’un altre tipus. Escoltar és una de les necessitats més bàsiques que tenim. Amb l’oïda percebem el perill, però també la proximitat. Potser per això alguns preferim deixar notes de veu i no escriure en els missatges. La veu reclama l’escolta. El text, la visió. La vista és important, però allò més pregon a vegades no es veu. Les coses fondes, els moments que ens interessen més, reclamen intimitat. Algunes tradicions espirituals prohibeixen les imatges, perquè la visió pot conduir a la idolatria. I la imatge és enganyosa. La veu, en canvi, manté un registre més potent.

En general les persones tenim necessitat de ser escoltades. I alguns col·lectius, més. Els més vulnerables, els extravagants, els contracorrent, els vells, la gent sola. També és el cas dels immigrants. Aquests dies he reviscut una experiència sobre l’escolta que s’hauria d’expandir pel seu potencial. He pogut escoltar la psicòloga, activista, pintora i artista americana d’origen afganès, Zeinab Khan. És la fundadora del MALA, la Muslim American Leadership Alliance, una entitat que recol·lecta i distribueix històries orals dels musulmans que ha arribat a Amèrica i expliquen, només en àudio, la seva experiència. La biblioteca del Congrés a Washington ho recopila i ho posa en servei obert, i la Ràdio Nacional Americana ho distribueix. Vaig coincidir amb ells el dia que ho presentaven a Washington i aquesta setmana hem pogut tenir la senyora Khan exposant el cas d’èxit a Barcelona en diversos actes promoguts pel Consultat dels EUA. A la nostra terra seria convenient pensar en una iniciativa així. Explicar-te, narrar la teva història, que algú l’escolti i que a partir d’aquí toquis alguna tecla de l’altre perquè entengui. I que el testimoni passi a les noves generacions, en accés obert, i el puguis escoltar sempre. Perquè es comprenguin algunes decisions cal saber-ne l’origen. L’empatia reclama posar-se a la pell de l’altre, i a l’altre hi accedeixes escoltant la seva història, accedint a la seva biografia. Khan em deia que no tothom té la força per explicar la seva història. Una dona que ha patit una mutilació genital no està per grans explicacions. Molts supervivents d’Auschwitz han estat incapaços de formular-ne cap paraula, ni a la seva família. 

En general les persones tenim necessitat de ser escoltades. I alguns col·lectius, més. Els més vulnerables, els extravagants, els contracorrent, els vells, la gent sola

L’escolta està vinculada també amb la paraula, dabar en hebreu. És la paraula la que “salva”. Ho comentàvem amb uns alumnes especialistes en diversitat religiosa a la Universitat de Girona aquests dies. En les religions el text té una importància cabdal, però en els processos psicològics també: comparteix el que et passa, escriu-ho, emparaula el teu món. De petits ho cantàvem sense saber-ne la potència: “Digueu-ho només de paraula, i serà salva ma ànima”.