El Major Junqueras ha fitxat l’excupaire Mireia Boya perquè algú com jo faci aquest article i l’esfera piulaire de la tribu s’ompli de trols de Junts per Catalunya acusant l’antiga heroïna cupaire d’haver cedit al coixí de la pagueta governamental (com si, per altra banda, els servidors públics convergents que van de Sor Marta Ferrusola a Laura Borràs haguessin treballat de franc pel país de tota la vida). Al capatàs d’Esquerra ja li va bé que el magma digital de la tribu s’ompli de textos intensets emfasitzant el passat revolucionari-comunista de Boya i la seva conseqüent pretensió de desbordar el marc autonòmic, divisa que contrasta lluminosament amb el fet d’ésser part d’un Govern sicari del PSOE a Catalunya, amb una palesada tradició de fitxar lideresses pel seu mamellam, i sobretot amb els 90.000 pepinos que se’n durà anualment com a flamant directora general d’Acció Climàtica.

A l’Oriol tot això se li’n carda diversos pobles, no només perquè la rectitud moral ja faci temps que és una pràctica absolutament inaudita en la política catalana, sinó perquè l’única ocupació actual del nostre Major consisteix a obeir fil per randa l’encàrrec que Pedro Sánchez li exigí a canvi dels indults. Junqueras vol fer honor a la idea colonitzadora —i d’antiga exclusivitat convergent— segons la qual tot llibertari català acaba cedint les seves pretensions d’emancipació per una suma raonable de diners. L’Oriol és malvat però no pas ruc, i regalant una nòmina a Boya està dient als membres de la meva generació (també la del president Aragonès) que acabarem fatalment comprats. El Major sap quin objectiu perverteix: som nascuts el 1979, fills d'acomodats de la democràcia i l’antiga classe mitjana, i hem estudiat prou per l’estranger per saber que Catalunya és un país ocupat.

Quan l’Oriol fitxa la Mireia, i la desactiva políticament a base de convertir-la en una funcionària de la Generalitat, m’està parlant directament a mi talment com ho fa el meu progenitor (o el germà convergent de Boya) quan em recomana que pari d’escriure articles sobre la llibertat de Catalunya i tota quanta polla en vinagre i faci el favor de trucar als meus amics pijos de Barcelona perquè em donin una feina molt més segura i menys precària que la de gasetiller. Tot això s’esdevé quan el màxim contestatarisme que es pot veure a Catalunya és el meu estimat company de pupitre Joel Díaz dient-li “fill de puta” a Gabriel Rufián a TV3, en un exemple de col·leguisme quinqui que només beneficia el sistema i no escandalitza ni les tietes més propenses a l’esport nacional de l’ofensa. Desactivant la nostra lleva, Junqueras s’assegurarà també la rendició dels joves a qui fem de model.

A mi això de la Mireia m’ha servit molt per veure com el càncer del neoautonomisme espanyol cada vegada s’acosta més a la meva illa deserta i, malgrat la pressió i el meu pèssim estat anímic, no només suro entre els excrements, sinó que continuo escrivint els articles que Junqueras mai podrà controlar ni anticipar. Malgrat que avanci en el seu esperit depredador, el processisme cada vegada mostra més febleses, i això no només es certifica amb els fitxatges de Boya, Ubasart o el pobre Campuzano, sinó sobretot amb el fet que per defensar el seu nou pujolisme Esquerra necessiti Joaquim Nadal per renegar del referèndum de l’1-O d’una forma que ni els mateixos líders republicans tenen la pebrotera d’admetre. És normal que tanta cacona us desanimi, però recordeu que, malgrat viure afeblits, encara podem ésser molt més forts que tota aquesta gent. Això que us explico, per cert, la Mireia ho deu saber de sobres; ben aviat també comprovarà que la pasta i l’agenda governamental no compensen el nivell de patiment que haurà d’assumir. Tingues sort, Mireia; i, per cert, ves amb compte amb els paios d’aquesta secta, que són encara pitjors que els de la secta anterior. Cuida’t, directora general.