La població creient -concretament catòlica- a Catalunya creix en el confinament: l’any 2020 ha augmentat en més de 440 mil el nombre de persones que es declaren catòliques a Catalunya. A Barcelona, són 86.000 les persones que participen en aquest increment. Certament no hi ha una conseqüència visual, en aquesta xifra. Els catòlics no son vistosos, i passen desapercebuts. No es nota. Segons el Papa Francesc, això és un problema, perquè s’hauria de copsar, que una persona és creient, certament no per com va guarnida, sinó per com actua. La praxi hauria de connotar una vivència interna. Si ara féssim una macro-enquesta pel carrer la gent advertiria que hi ha una onada de bondat i perdó (que serien característiques que el catolicisme promou). Crec que no. Els catòlics que conec, que són molts i variats, no són nous. No he conegut cap cas de conversió durant el confinament. No sé de ningú que tingués una religió i ara en tingui una altra, i que hagi triat el catolicisme. Tampoc conec casos de no creients que hagin abraçat la fe en aquests mesos. Però sí que he estat prop de molts pseudo-creients que s’han despertat i sospito que formen part d’aquest gruix que ara, en ser preguntat, admet que sí, que és catòlic, i que fins ara potser deia que era indiferent, agnòstic, ateu o que no sabia no responia.  Soc coneixedora de persones que han trobat refugi en la fe durant aquests mesos. Gent que ha vist com la ciència ha estat una gran resposta, però que no la idolatren i necessiten també algun altre tipus de connexió més pregona. I busquen. Ahir em va venir a veure una alumna que em confessava, amb aquella llibertat de pensament de quan tens 20 anys, que no era religiosa, però sí “molt espiritual”. La religió fa urticària, l’espiritualitat atreu.

Fa un any, el febrer del 2020, eren 54,2% els catalans que es declaraven catòlics, això és, 4.185.434 milions de persones. El 18 de desembre de 2020 la xifra augmentava a un 59,9%. Les dades d’aquest creixement religiós català provenen del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. En confinament, la gent s’adona de la fragilitat constitutiva de l’ésser humà, que els filòsofs ens recorden que és un ésser que ja neix amb la mort impresa. Ens hem de morir, sí Senyor, i en moments de vulnerabilitat ho tenim més present. Primer, perquè veiem la mort, la dels altres i la nostra, més propera. I segon, perquè el temps per pensar propicia tenir reflexions existencials i preguntar-se què fem aquí, on anem, per què vivim. 

El president dels bisbes espanyols, que també és l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ho addueix a que la pandèmia ens obre molts interrogants sobre la vida, “moltes persones comencen a pensar en el més enllà, i la formació catòlica que hem rebut ajuda a trobar una mica més de llum i d’esperança. Això, crec, ajuda a recuperar la fe en molts casos”. Barcelona i Girona són les províncies on aquesta revitalització cristiana ha estat més evident, seguides en ordre per Tarragona i Lleida. Percentualment però on ha crescut més ha estat a Girona: de 395.000 persones s’ha passat a 528.000. El catolicisme, però, segueix estant amagadet. Algunes iniciatives digitals han permès que la gent continués sentint l’escalf de la comunitat. Però també hi ha persones que són creients anònimes, que no tenen aquest esperit comunitari i el que valoren és poder entrar en una església i que ningú sàpiga qui són, què fan, d’on venen. Ara, amb els videoconferències, les misses online, les trobades multitudinàries, aquest anonimat és més complicat si no ets hàbil digitalment i poses un altre nom i fons de pantalla. Ara no pots “anar a missa” i que no es vegi qui ets, perquè surt el teu nom i fins i tot s’enregistra el teu correu. Vivim els drets fonamentals sota tutela, vigilats i controlats. Hi ha gent que viu la religió en intimitat, i ara paradoxalment, tot i estar tancats a casa, els hi costa més.

Els mossens també han estat campions del zoom i s’han passat moltes hores escoltant a la gent amb problemes de salut mental i cabòries espirituals. Els sociòlegs de la religió tindran feina. La secularització en temps de pandèmia no és evident, i el replegament du -les xifres ho demostren- a un redescobriment de la tradició religiosa que s’havia estroncat. Més que un descobriment és una mirada retrospectiva: potser el que ens havien inculcat no era tan nociu, deuen pensar alguns. Tal volta aquesta proposta cristiana té sentit, descobreixen altres. Sigui com sigui, la fe també es passeja per l’espai confinat. En moments de dificultat, tornar a esbrinar on dirigir la mirada és un exercici que no han fet només quatre gats.