G.K. Chesterton (Londres 1894 - Beaconsfield 1936) per als catòlics és un convers, per als qui han patit assetjament a l’escola, un dels seus, però per a la literatura universal és un polemista anglès que va abandonar els estudis artístics per dedicar-se al periodisme. Chesterton era polèmic però amb gràcia i distinció. No era un opinador destraler. Va començar amb poemes i assajos i va continuar amb novel·les i relats, marcats pel seu sentit de l’humor britànic. L’autor de L’home que fou dijous o Els relats del pare Brown va escriure uns articles que fins ara no es coneixien en castellà, publicats durant l’any que va del 1905 al 1906 al setmanari Illustrated London News i que l’editorial Encuentro acaba d’editar sota el títol d’El fin de una época.

Estudiant distret i despreocupat, centrat a seguir llatí, francès i literatura, va rebre la influència de Walt Whitman, especialment la idea de la bondat fonamental de tot el que existeix, la igualtat entre les persones i el sentit de camaraderia. Pesava gairebé 140 quilos i era altíssim: 1,91 m. Els qui el coneixien el descriuen com d’una bondat “innata” i un caràcter propens a sorprendre’s davant de la realitat sempre positivament buscant allò bo. Conscient del mal i de la injustícia, va destacar per tenir una reacció positiva fins i tot davant dels seus assetjadors. Mai va sucumbir al pessimisme. Agafeu aquests articles de començaments del segle XX i us semblarà sentir Chesterton parlant amb una veu radiofònica sorprenentment actual al vostre costat. Chesterton és un interlocutor que sembla que sempre hi sigui i mai se n’hagi anat.

El 28 d’octubre de 1905 escriu l’article “Chanzas en el tribunal”, en què explica, per exemple, que “tota nació té una ànima, i tota ànima té un secret, per això hi ha coses incomunicables en cada poble, i algunes virtuts nacionals sempre semblaran vicis a l’estranger”. Per a Chesterton, “la feina d’un jutge ha d’anar acompanyada d’humor, perquè el seu treball és literalment massa seriós per prendre-se’l seriosament, i el jutge, com el mestre, sent que és preferible convertir-se en un bufó abans que acabar essent un trist i distorsionat fanàtic de la llei que promulga decrets inhumans en un ambient inhumà”. Prossegueix Chesterton: “El jutge és conscient que la seva feina és tan terrible i de tanta responsabilitat que, si només pensés en el seu temor i responsabilitat, se li paralitzaria l’intel·lecte i la voluntat”.

Però no tot eren tribunals, perquè la realitat és sempre polifònica. També escrivia de rics i pobres: “Els pobres seguiran enterrant els seus morts de la mateixa manera, molt després que els rics aprenguin a matar la gent d’una manera diferent”. Sostenen els editors que Chesterton té una “extraordinària vigència”. Escrivia sobre vegetarianisme, violència, religió, presons, educació, ritus socials, eleccions, moda, turisme, armes.

L’escriptor catòlic afirmava que “la modernitat és panteista”: la societat rebutja Déu i té molts déus, i no és per tant l’ateisme la característica del nostre temps, sinó la idolatria i el neopaganisme, amb déus com el poder, el diner, l’èxit, la classe o la raça.  

Tenia detractors, com a bon opinador que era. L’escriptor anglès rebia cartes de lectors indignats, que se sentien ferits per les suposades infàmies i invectives chestertonianes. Admetia que ja estava “acostumat” que l’acusessin de burlar-se d’allò que precisament volia defensar. “Tinc un trist destí en la majoria de controvèrsies”, admetia. “És una regla quasi fixa que la persona amb la qual no estic d’acord pensa que em poso en ridícul, i la persona amb la qual sí que estic d’acord creu que la ridiculitzo”. És el preu de dir la veritat, juntament amb l’humor anglès. Hi ha gent que no ho copsarà mai.