Des de fa uns dies, l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat una cabana de disseny senzill de fusta, molt estilosa, davant del claustre de la catedral on hi ha les famoses oques. La zona m’agrada molt i hi passo sovint. És prop de la deliciosa plaça de Sant Felip i just en la separació entre el Palau de l’Arquebisbat i el Palau de la Generalitat. Primer he pensat que la cabana era una mena de parada de menjar o de beure d’alguna marca comercial. He vist uns jueus (ho he deduït per la quipà que duien al cap) que s’hi feien fotos. M’han convidat a entrar i llavors m’he adonat que la instal·lació en qüestió és una cabana o sucà que recorda la festa del Sukkot, una de les festivitats més importants dels jueus. S’han posat a menjar i me n’han ofert, però els he dit amablement que ja havia dinat. Ells s’han posat a les taules i han compartit l’àpat amb gent que no coneixien, però que era de la seva mateixa comunitat.
No són només les religions les que s’han de donar a conèixer. També les administracions les han de reconèixer
Els jueus recorden ―i són un poble que sempre recorda― aquests dies la sortida (Èxode) del poble jueu cap a la Terra Promesa després de sortir d’Egipte. És una festa d’agraïment, on donen gràcies per les collites de tardor. Quan era petita i em parlaven d’aquesta festa, en dèiem la festa dels Tabernacles. Els jueus no van passar només uns dies, d’Èxode. Van ser 40 anys. Deixaven enrere l’esclavitud i es dirigien a la terra promesa. Avui la gent parla molt alegrement de la “travessia del desert” com a metàfora. Les condicions van ser molt dures i precàries. Les cabanes volen recordar també aquesta precarietat. El llibre sagrat de la Torà insta els creients a canviar de casa aquests dies i anar a la sucà. Alguns es fan una mena de cabana al pati, al balcó o a un terreny proper a casa seva. La sucà no és una construcció sòlida sinó totalment temporal, i per això es construeix de manera senzilla, amb fusta i teles. El sostre està farcit amb fulles i branquillons, perquè cal que es vegi el cel. A la cabana hi van amics i familiars, i la idea és que l’espai simbolitza la força i la unió, a més de l'hospitalitat i l’alegria. Dins s’hi fa la benedicció de les quatre espècies, que són la palmera (lulav), el cítric (etrog), la murtra (hadas) i el salze (arava). No ho sabia, però a la porta de la cabana hi ha un fullet de cartró bo imprès per l’Ajuntament que ho explica. La gràcia d’aquesta instal·lació és que és la primera sucà pública a tot l’estat espanyol. Als Estats Units i a Israel són molt comunes a l’espai urbà, però no aquí. Un gran encert que des de les administracions públiques es treballi per difondre els valors d’una cultura mil·lenària com el judaisme. Un encert també seria que, cap allà Setmana Santa, s’instal·lés alguna representació de la Pasqua cristiana, per exemple, amb fullets perquè la gent entengui el seu significat, que impregna els nostres noms, els nostres carrers, els nostres menjars, els nostres cants, les nostres banderes, la nostra llengua. Perquè no són només les religions les que s’han de donar a conèixer. També les administracions les han de reconèixer. I bé que fan acostant-les als barris i permetent que els seus membres es trobin i celebrin. Volem més cabanes, volem més fullets. I de pas, més hospitalitat, unió i alegria.