L’any 1931 les dones espanyoles van poder votar per primer cop, però la disputa per arribar-hi va ser aferrissada: 161 vots a favor, 131 en contra. Amb aquesta batalla guanyada, Espanya se situava en el sisè lloc mundial del sufragi femení. El primer va ser Nova Zelanda. Fa 90 anys d’aquell primer vot d’una dona espanyola.

El vot femení a Espanya és indestriable de la tasca de la diputada i advocada Clara Campoamor. Sempre calen persones perseverants amb visió de justícia i tenacitat titànica per obrir escletxes perdurables i deixar-hi espai suficient perquè no es tornin a tancar mai més. El vot femení és part dels drets humans, un dret que si no s’assolia, deixava la meitat de la població sense poder triar. Perquè votar és la llibertat de poder escollir. És, per tant, Campoamor un nom inseparable del sufragi, de la defensa de la Constitució republicana i del vot. No obstant, ara que celebrem els 90 anys del vot femení, es troba a faltar en el discurs el paper dels catòlics en aquest assumpte. S’ha donat per suposat que els catòlics no estaven a favor del dret a votar. De fet, es desconeix el paper de les dones al Concili Vaticà II, el paper de les dones catòliques a la Transició, però també el rol femení en el sufragi i el feminisme catòlic en general.

Hi ha hagut molts moviments feministes, alguns per exemple conservadors, altres trencadors, i fins i tot pronunciaments pontificis sobre el vot. A Madrid va destacar la Junta de Damas de la Unión Iberoamericana de Madrid, bàsicament catòliques de classe alta, més centrades en l’educació i l'assistència que en les lluites polítiques, però on la qüestió del sufragi també es va debatre. De la seva influència en van néixer revistes, com La Voz de la Mujer (1917), i el 1919 es funda l’Acció Catòlica de la Dona, que va acollir corrents més progressistes (María Espinosa de los Monteros) o més moderades (Marquesa de Ter i Consuelo Gómez Ramos van ser-ne els caps visibles).

Va ser el papa Benet XV qui el 1919 va fer una crida per la participació activa i política dels catòlics, també dones, i va animar associacions feministes catòliques legitimant el recurs al vot

Espanya va acollir des del segle XIX nombroses entitats de la dona. A València, el 1881, es crea la Lliga Espanyola pel Progrés de la Dona i a Barcelona el 1880 la Societat Autònoma de Dones de Barcelona.

El 1919 neix el Consejo Supremo Feminista i el 1921 Acció Femenina. El Lyceum Club Femenino, fundat el mateix any que la Cruzada de Mujeres Españolas, serà un dels organismes que més prepara el terreny per als drets polítics de les dones.

Nerea Aresti, professora de la Universitat del País Basc, recorda que va ser el papa Benet XV qui el 1919 (bastant abans que a Espanya es pogués votar, el 1931) va fer una crida per la participació activa i política dels catòlics, també dones, i va animar associacions feministes ―no femenines― catòliques legitimant el recurs al vot. Cal regirar hemeroteques per donar la glòria a qui se la mereix. Campoamor sí, subratllada i amb majúscules. Però hi va haver altres líders, i un papa com Benet XV n’és un, que assenyalaven en la mateixa direcció, i no se'n parla mai. Pel Papa, a qui deien “Il Piccoleto”, era el mateix Evangeli qui li donava les claus de l’emancipació de la dona i les seves paraules de 1919 formen part dels precursors en el sufragi femení. El sacerdot Luigi Sturzo també va ser determinant a Itàlia perquè el vot de les italianes fos una realitat. Les distorsions socials i culturals que s'han fet en nom de l’Església són moltes. Els avenços que els textos fundacionals cristians contenen pel que fa a la igualtat de la dona són enormes, i ara que estem de celebració del sufragi, tenen dret també a ser recordades.