Els llibres són una arma, ho sabia Joan Sales i per això va traduir El Crist de nou crucificat de l’escriptor grec Nikos Kazantzakis, una de les millors novel·les del segle XX, prohibida per les autoritats eclesiàstiques durant molts anys. Una arma, però, amb molta munició que ara Club Editor ha tornat a posar en circulació. Un llibre escrit el 1948 i editat en català el 1959 té avui una vigència inusitada. I un lèxic per descobrir que commou per tanta bellesa i precisió.

La novel·la té com a eix central la coherència i són precisament un grup de refugiats els qui desencadenen tota la força del llibre: fins a quin punt algú es pot dir cristià si no exerceix com a tal? Kazantzakis (1883-1957) fereix perquè va a l’essència. Deixa a la institució religiosa en evidència perquè predica el que no fa.  El títol és eloqüent: si Crist tornés a la terra, se’l tornaria a crucificar perquè el missatge sacseja massa i requereix massa renúncies.

La novel·la és un atac frontal al poder i va ser percebuda com un atac al sistema i una crítica a la religió en general i als ortodoxos en concret, sense que els catòlics se salvin (un dels insults del pope per carregar-se a algú dialècticament és dir-li “jesuïta”).

El pensament de Kazantzakis, truncat de contradiccions, poua en la llibertat de l’home i l’existència de Déu: li interessa el combat de l’home amb Déu, tot i que sospita que el combat és inútil, també la lluita en general per a un món millor, punt de pessimisme existencial sense esperança. Kazantzakis, en paraules de Berenguer Amenós, "no ens permet adscriure’l a cap sistema filosòfic ni a cap religió positiva. Tot ell és entranyablement religiós, profundament cristià i essencialment antidogmàtic”. L’autor creia que “la nostra civilització ja ha donat tot el que podia donar”, que estem davant d’una manca d’humanitat en el planeta i que el nostre és un món en desequilibri. Del comunisme li agrada l’aspecte revolucionari i renovador però també es decep: el comunisme no ha sabut conquerir l’essència de l’home, que certament no es troba a l’estómac, diu.

Els seus llibres poden atreure avui a gent que està en recerca i que no vol receptes ni dogmes, sinó autenticitat, encara que aquesta tingui un preu altíssim. De fet, ell ni mort es va salvar de les condemnes: el van enterrar fora del cementiri, a la ciutat d’Iraklio, a Creta, on havia nascut.

L’esperit grec, com a poble immortal i etern, també emergeix en les paraules d’un autor inclassificable, menystingut i que ara, tot i que s’hi sentiria incòmode, hauria de ser un llibre de text a seminaris i escoles de teologia

Va ser excomunicat per la seva lliure recreació de la vida de Jesucrist i avui en canvi hauria de ser valoritzat i el seu llibre hauria de ser a la tauleta de nit de milers de persones que volen saber més sobre la condició humana. És un retratista de l’ànima impressionant, i té un coneixement del cristianisme i d’altres religions envejable. Cristians de diverses branques podrien fer servir aquest llibre quan algú els pregunti “I això del cristianisme, de què va?”. Perquè el llibre condensa tots els grans temes teològics, des de l’encarnació a la redempció, i desgrana nocions com la culpa, el perdó, la gràcia, la confessió... Kazantzakis fa dir als seus personatges frases d’aquesta índole: “I si de cas les nostres religions no diguessin més que bestieses? Aquest món és un somni, la vida no és més que aiguardent, doncs a beure i emborratxar-se! Si el nostre Mahoma i el vostre Crist haguessin begut aiguardent com nosaltres, s’haurien fet bons amics i no hauria calgut arrencar-se els ulls… com que no bevien, han convertit el món en un bassal de sang!”. La institució religiosa li sembla una estructura perversa i corrupta, però en aquesta seva lluita entre la carn i l’esperit (recordem que Kazantzakis és autor de L’última temptació de Crist, que Scorsese va dur al cinema) es posiciona a favor dels últims, els desposseïts.

Com a persona que està en recerca, li atreu molt l’ascesi i les diverses practiques de dejuni, pregària, purificació, el càstig, la lepra, el Diable, el pecat…

En la novel·la, presentada el dia de Santa Llúcia (ens conservi la vista per veure les injustícies), a la Sala Capitular del segle XV de l’església de Santa Anna a Barcelona ―la parròquia que obre les seves portes als sensesostre―, l’escriptor Martí Sales va preguntar-se què passa a la nostra societat quan algú et veu llegint un llibre amb aquest títol i s’estranya. La també escriptora Anna Punsoda va destacar la força dels personatges que són també arquetips (com Adam i Eva) i que posen sobre la taula temes candents: refugiats, violència de gènere, recerca d’autenticitat. L’esperit grec, com a poble immortal i etern, també emergeix en les paraules d’un autor inclassificable, menystingut i que ara, tot i que s’hi sentiria incòmode, hauria de ser un llibre de text a seminaris i escoles de teologia. Per la seva humanitat indestriable del missatge de l’Evangeli, i per la seva tensió vers l’autenticitat i la coherència.