Proclamar la utilitat del que aparentment és inútil és el que defensa el catedràtic Nuccio Ordine, que està convençut que necessitem la inutilitat a la vida tant com les funcions vitals essencials. No som màquines. La productivitat, l’efectivitat, la tecnificació de la vida no deixen marge a aspectes que han quedat relegats i semblen inútils. Perdre temps, passejar, la poesia, la música, l’art, són útils? Ordine, que ha vingut a Catalunya a inaugurar les XXVIII Jornades Blanquerna, és professor de la Universitat de Calàbria i és Cavaller de la Legió d’Honor de França. No és allò que en argot en diríem un inútil, no. Ell preconitza que no és veritat que només és útil allò que genera profit. Ordine fa servir a autors com Plató, Aristòtil, Pic de la Mirandola, Montaigne, Bruno, Kant, Newman, García Lorca o Foster Wallace per fer-nos veure que l'obsessió per posseir i el culte a la productivitat ens erosionen com a persones i posen en perill l’escola, la universitat, la creativitat, i deixen en segon pla la dignitat humana, la veritat i l’amor. Si eliminem la gratuïtat i la inutilitat, humanament quedem desproveïts.

Com diu Simon Popek a RTV d’Eslovènia, per a Ordine els diners i l’avidesa “maten l’esperit i frenen la curiositat”. Hi ha sabers que estan molt, molt lluny d’una derivada pràctica i comercial, i que, en canvi, són útils. I a més són bons. Útil, per tant, no és sinònim de productiu, sinó d'allò que ens ajuda a ser millors. Invertir temps en una amistat no és inútil. Escoltar música no és inútil. Aprendre un idioma minoritari no és inútil. El dret a tenir drets està supeditat al profit, a la utilitat. I llavors qui no és útil, des d’un nadó a un vell, des d’una persona amb alguna discapacitat a un refugiat que no parla la llengua del país, esdevé “inútil”. El domini del mercat cancel·la la dignitat de les persones. “No ens surts a compte”, “no aportes prou”, “ets una despesa inútil”, gosen dir els grans directius a persones que fa anys que dedicant el seu temps, el seu espai i la seva vida a una feina. En paraules de Nuccio Ordine, “transformant les persones en mercat i diners, aquest pervers mecanisme econòmic ha donat vida a un monstre, sense pàtria i sense pietat, que acabarà per negar el futur a les properes generacions, mancades d’esperança”.

El dret a tenir drets està supeditat al profit, a la utilitat. I llavors qui no és útil, des d’un nadó a un vell, des d’una persona amb alguna discapacitat a un refugiat que no parla la llengua del país, esdevé “inútil”. El domini del mercat cancel·la la dignitat de les persones

No es valora res que es cogui a foc lent. No es tenen en compte els processos, només els resultats ràpids, econòmicament rendibles. Sense ser il·lús (han de sortir els comptes), cal posar límits a la cultura de la hiperproductivitat. Les coses inútils són des de persones perifèriques que no interessen en els engranatges professionals fins a sabers considerats poc profitosos, des de la fantasia a les llengües clàssiques. Jo he viscut sempre rodejada del que el món considera inútil: inverteixo hores llegint poesies i novel·les, he estudiat grec i em vaig llicenciar en Estudis Eclesiàstics: una aparent pèrdua de temps, comparat en llegir informes econòmics, estudiar xinès i estudiar enginyeria, per exemple. No voldria per res del món que m’arranquessis aquest líquid amniòtic que em permet viure i configura com soc. I no defensaré un món en què sigui excloent conviure l’útil amb l’inútil.

Nuccio Ordine ens ho va dir de manera molt gràfica: a l’univers de l’utilitarisme, un martell val més que una simfonia, una clau anglesa més que un quadre, perquè és fàcil entendre’n l’eficàcia mentre és més difícil —cada cop més— comprendre per a què serveix la música, la literatura o l’art. I tot això ens passa perquè oblidem cultivar l’esperit, i vivim com si fóssim només un cos amb extensions que serveixen per produir: falten mans, diem, a la feina, mentre el que falten són esperits, cultivats, feliços, amb temps per viure també l’inútil.