Els poetes maleïts solen ser els més propers a Déu. La bogeria, el deliri, la sortida d’un mateix, el desencís i l’angoixa desencadenen un espai molt fecund per a la visió mística. És quan pateixo que hi veig clar. Quan això es conjuga en femení i italià, es genera un prodigi de la natura com l’Alda Merini. No la veureu a antologies de la poesia religiosa contemporània, perquè ningú encara no ha tingut la vista d’incloure-la. Autora de llibres d’espiritualitat tan mortificant com excelsa com Poema della croce, Magnificat, Corpo d’amore. Incontro con Gesù, l’escriptora milanesa és sobretot un geni de la poesia d’amor i de la seva absència.

Quan tenia 10 anys, la reina Maria Josep ja li va lliurar el seu primer premi de poesia. Nascuda a Milà el dia en què començava la primavera, el 21 de març de 1931, va morir el 2009, l’1 de novembre, jornada dels morts. Néixer a la primavera i morir el dia 1 de novembre és ja per si, en boca de la seva traductora al català, “tot un poema”. Meritxell Cucurella-Jorba, guanyadora del 12è Premi de Traducció Jordi Domènech, ha fet dir en català a la Merini les bestieses més excelses, els poemes més punyents, els versos més lacerants. L’italià original és d’una precisió matemàtica. Alda Merini, que d’ordenada no en tenia res, era molt acurada quan disparava: sabia on calia prémer perquè faci mal.

Els poetes maleïts solen ser els més propers a Déu. La bogeria, el deliri, la sortida d’un mateix, el desencís i l’angoixa desencadenen un espai molt fecund per a la visió mística

La va descobrir Giacinto Spagnoletti, amb qui va mantenir una relació turbulenta, perquè una dona com la Merini no podia haver mantingut una relació plàcida amb ningú. Quasimodo, Raboni, Manganelli i també Pasolini la van valorar molt, però Milà (podríem posar-hi Catalunya) sol menysprear el que és bo, i la Merini ha estat víctima de l‘ostracisme més incomprensible dels darrers temps. Una dona que hauria d’haver obtingut el Nobel de Literatura s’ha estat anys oblidada, escrivint poemes en un bar i venent-los als clients a canvi d’una copa o d’un cafè. I quan mor, tots a córrer i a plànyer-la. Quina pobresa d’esperit.

El 1953, amb el seu primer recull, La presenza di Orfeo, la crítica ja va copsar que aquella noieta amb algun desajustament mental era bona, decididament bona.

Roberto Vecchioni acosta els versos de l’Alda Merini als d’altres dones que han estimat: Emily Dickinson, Saffo, Anna Andréievna Achmatova, Yourcenar... “Però en cap d’elles hi ha tanta potència monotemàtica, maniacal, capil·lar”. Una de les gràcies dels seus versos és que no són seqüencials: barreja el moment dels inicis amb l’èxtasi, la joia i el dolor, el tenir i l’abandonar, com si tot passés en el mateix instant. Clínica de l’abandó és precisament el recull que ha estat presentat a Barcelona, al local Horiginal del Raval, on els aforismes genials de la poeta s’han pogut escoltar des de les entranyes d’una Cucurella-Jorba salvatge, seductora, vestida amb perles com feia la mateixa Alda Merini, una dona que hem d’imaginar amb una camisa desbocada, ensenyant els pits, amb excessius collarets de perles i una justa cigarreta a la boca. Evoquem-la amb una mirada penetrant de protagonista de tragèdia grega barrejada amb l’esguard d’una condescendent mamma italiana, que mentre li dius “no, gràcies” segueix omplint-te fins a vessar el plat de pasta. Va ser mare però que va ser abandonada per les seves filles i per tothom i va conèixer molt bé els manicomis, on va estar internada molts anys, i d’on sortia i tornava a ingressar.

Merini encarna la poesia carnal i espiritual sense fer cap salt ni concedir cap treva. Tant et parla de la Mare de Déu amb versos com “la paraula fiat ha tallat el seu ventre en dos: meitat tenebra, meitat dolor”, com et parla amb pèls i senyals dels seus amants que encara mandregen per sobre dels llençols.

Aquesta poeta que ens ha regalat el segle XX té un dels meus aforismes preferits: “Si Déu em perdona, ho fa sempre per absència de proves”. Alda Merini és una poeta totalitzant, desbocada i profundament humana que veu Déu a tot arreu, i que ha arribat a escriure genialitats com aquesta: “De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor”.