Els futurs capellans han estat molts anys sense presència femenina a les aules dels seminaris. Les dones simplement no existien en el seu horitzó, més enllà del record familiar. Ni com a companyes, ni molt menys com a professores. Les dones es veien a la cuina i a diversos serveis, però no parlant ex cathedra o aprenent teologia amb ells. La preparació, talent i manera de ser de les dones no era aprofitable o rellevant com a professores.

A la biblista Núria Calduch encara li deu passar a la Pontifícia Universitat Gregoriana que els alumnes es pensin que és el “Reverendo” Calduch i es sorprenen quan arriben a classe el primer dia i la veuen a ella i no al capellà que suposen que serà el seu mestre.

La manca de la dona no és només una anomalia als centres superiors de teologia. L’absència és determinant també a l’acadèmia en altres disciplines, i estem molt lluny de la igualtat que es legisla.

Les dones també volen tenir col·laboradors. Les dones també volen ser conferenciants i no eternes moderadores o coordinadores. El servei, dins l’Església, és una crida a tothom. No es pot esperar —ho diu brillantment Mariapia Veladiano— que hi hagi dones a estructures “per cooptació paterna de part d’algun bisbe il·luminat”

“Cabells llargs, idees curtes”, s’han pensat molts. Jo mateixa no he gaudit en els meus anys estudiant teologia del mestratge de massa dones professores que siguin un referent. A Donna, Chiesa, Mondo, el suplement del diari Osservatore Romano dedicat a la dona —i que porten dones—, llegeixo que Roma va ser més avançada que les províncies obrint les aules a la presència de dones. Jo vaig ser-ne una de les beneficiades.  A les Universitats Pontifícies era més fàcil poder inscriure’s a una universitat essent dona que a seminaris locals. Però no tothom es podia permetre passar entre 5 i 7 anys a la capital italiana. A les petites ciutats, on per fer teologia calia anar al Seminari, era més difícil que l’accés estigués obert a les dones. Quan es van obrir als laics, es va fer impossible no acceptar les dones. Aquestes decisions són polítiques, no només pastorals o de cultura empresarial. Ser dona i estudiar teologia (jo vaig començar el 1992) era una decisió minoritària però no excèntrica. Avui forma part d’una certa normalitat, i ja no has d’especificar que no estudies “geologia” sinó “teologia” amb tanta assiduïtat. Als Seminaris hi ha més dones ensenyant, però els documents encara no ajuden. Al de Barcelona ja hi ha dones formadores, perquè s’entén que forma part de la normalitat eclesial, del reconeixement just i del sentit comú. Jo mateixa he rebut la invitació docent: alguna cosa es mou, i és en un sentit positiu.

A la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis de 2016 encara hi ha paraules associades a la dona que no trobem quan es parla de l’home:  esperit de sacrifici, abnegació, exemple de pregària, testimoni de vida, àmbit natural de la família. Les dones també volen tenir col·laboradors. Les dones també volen ser conferenciants i no eternes moderadores o coordinadores. El servei, dins l’Església, és una crida a tothom. No es pot esperar —ho diu brillantment Mariapia Veladiano— que hi hagi dones a estructures “per cooptació paterna de part d’algun bisbe il·luminat”. Sostinc que la corresponsabilitat a l’Església hauria pogut evitar la magnitud dels escàndols de pedofília que han flagel·lat les comunitats. No ho hauria evitat, però la seva presència en alguns moments hauria estat un fre, consol, advertiment, consell o denúncia. La dona ha patit discriminacions eternes, injustes i sobretot injustificades. La dona és necessària a totes les esferes estructurals. Res no pot evitar que les dones, ara, estudiïn i ensenyin teologia. Però si no se les convoca, si no són escollides rectores, si no apareixen a la llum del dia, seguiran com formiguetes a les biblioteques i no prendran decisions corresponsablement amb els seus companys.  No s’hauria de repetir el fenomen Elena. Elena Lucrezia Corner Piscopia, veneciana, va ser la primera dona que es va graduar a la història. Però no va poder estudiar teologia, se li va negar la possibilitat. Sabia filosofia, teologia, grec, llatí, hebreu, espanyol... però es va considerar un “disbarat” que fes teologia. Va tenir la sort de tenir un pare que la va animar, però la dissort de viure en un sistema que no entenia la seva emancipació. Encara hi ha massa Elenes a la cuina de la història. En nom d’Elena, que el disbarat de seguir obviant les dones a la vida acadèmica no s’eternitzi. Qui pugui fer nomenaments, obrir espais i accelerar processos, que ho faci.