Els nostres morts (ells) han pres un protagonisme silenciós que s’ha imposat en aquestes festes. Els morts tenen alguna força incontrolable que s’intensifica a finals d’any.  Una taula de Nadal per primer cop sense la cadira de l’avi o àvia, o del pare, o de la mare, o dels fills, és una taula irremeiablement molt escapçada, irreparable i dolorosa. També és una taula realista, eloqüent. Per si algú s’havia confós i es pensava que havia vingut al món eternament, i que res no s’acaba. Si en el dia a dia aquestes absències fan mal, i duren molt, per Nadal són fiblades puntuals, però molt fortes. També hi ha qui sap fer el cor fort i ho humanitza. Milions de persones a tot el món ho viuen amb fe. La mort, des de la perspectiva creient, no és el final.

Les nostres celebracions anormals en aquestes festes contenen aquella presència dels absents de maneres variades. Alguns fan un brindis explícit per la persona que s’ha mort enguany, o que ja fa anys que va marxar. Altres posen fotografies a les xarxes socials i saluden “els qui són al cel”, “a qui ja no hi és però ens acompanya”, “a qui sempre roman a la memòria”. Molts agafen una fotografia que tenen a casa, la miren, recorden i ploren cap endins, intentant no ofegar amb la seva tristor el moment. Que la mort no sigui el final no eximeix del dolor de la separació física, que és enorme, i pels qui es queden configura la vida d’una altra manera per sempre més. No és el mateix amb tu que sense tu.

La mort, des de la perspectiva creient, no és el final

El monjo benedictí Lluís Duch va escriure, en el llunyà 1975, que és necessari parlar de la mort “no amb una finalitat sadomasoquista, no amb un cert esnobisme més o menys existencial, no amb la cara trista dels derrotats i dels humiliats, sinó per ser conscients del nostre destí comú de mortals”. Com a cristià, el filòsof i teòleg Duch hi afegia: i per trobar la joia de Déu que fa tenir consciència que la vida no és una aventura passatgera, “un episodi aïllat en la dansa dels segles i dels espais”. Brillant. Duch era lúcid i ens deia a Mort i esperança que cap societat, per avançada que sigui, no pot anul·lar el misteri de la mort. La meva mort, i la mort dels éssers que estimo, és el gran misteri. No podem deslliurar-nos-en. Avisava el pensador que tenir present la mort no és fascinar-se per la mort, donant culte als herois i vivint una existència tràgica. I que la societat considerava la mort com “un accident”, una “fallada tècnica”, perquè no pot concebre-la com un final. Es viu la mort com una derrota perquè no s’entén que la mort és l’altra cara de la vida. Convindrem que comprendre això, que fa mal i se’ns escapa, és plantejar-se la trajectòria vital com a camí. Ens agrada saber on anem quan passegem? No sempre. Hi ha persones que volen saber ja prèviament la ruta, els kilòmetres, preveuen l’avituallament, calculen. Altres prefereixen anar fent, i ja es veurà. Sigui quina sigui la seva actitud, el que estan fent és caminar.

Amb la vida, no voler controlar la mort confereix tranquil·litat i rebaixa l’angoixa, perquè ni sabem quan ens morirem, ni nosaltres ni ells, ni sabem què passa després. Quan morim, no sabem quin és el següent episodi ni quantes temporades hi ha. Això no és Netflix. Alguns confiem que passen coses, i bones. Altres, estan convençuts que no passa res. Sigui quina sigui l’aproximació al fet ineludible de la mort, és una certesa que ara i aquí, a les taules amb gent o sense familiars, en el confinament estricte o en l’alleujament de la companyia, els morts ens fan companyia i habiten la nostra memòria. Hi són, d’una altra manera. I amb ells, pul·lula coqueta per aquí la nostra futura mort, que quan vingui, ens obre a l’esperança, que no és la certesa científica sinó un enorme potser. La ciència, tan present avui, tampoc ens ho aclareix. Que bé ho deia el poeta Rabelais en el seu llit de mort: “Je me’n vais chercher un gran Peut-être”.