La màfia és un fenomen que atribuïm als italians i ens quedem tan amples, però de màfia n’hi ha a tot arreu i està ben repartida, com la mala bava. Els italians, però, que si una cosa saben és intensificar la vida, si són mafiosos, ho són molt.  La història ens ha farcit de detalls de clans, màfies, camorres, ndragheta... tot sempre pivotant entorn d’un capo, i d’un clan, i d’una família. No hi ha màfia sense família.

“Convertiu-vos: un dia vindrà el judici de Déu”, va clamar el papa Joan Pau II en una primavera com ara, però del 1993, a la Vall dels Temples a Sicília. Els papes pregonen clams contra la màfia sovint: Ratzinger, el 2010, a Nàpols, contra la Camorra. Bergoglio ho ha denunciat a Palerm. Les organitzacions criminals escolten, però per ara no s’han extingit. Continuen.

Els deu anys que vaig viure a Roma em van donar poc marge encara per copsar la realitat mafiosa de manera panoràmica, però vaig poder assistir a alguns indicis. Un aspecte que no podem oblidar és que la màfia no l’esculls, t’escull. És de privilegiats protegits, no de poca substància, que busquen un bon arbre on arraulir-se. La màfia defensa allò seu. La seva gastronomia, la seva cultura, la seva herència, els seus interessos. I les seves tradicions, que solen ser catòliques. És per això que en les pel·lícules de mafiosos als EUA tenim una gran presència catòlica; mossens (irlandesos -una altra màfia- o italians) que confessen els criminals, bategen fills i els casen o enterren els seus morts.

Quina espiritualitat hi ha rere la màfia? La idea que Déu és amb nosaltres, una creença que només d’escriure-la em fa trontollar el teclat. Amb nosaltres? I què passa amb els altres? Els altres, si són incòmodes, desapareixen, algú s’encarrega de la gestió. Catòlics, devots, practicants, pius. Així són molts mafiosos amarats de devocions particulars. El retrat robot del mafiós (i mafiosa: les dones de la màfia són sovint la mà que mou els fils) és el d’una persona que sap què és el penediment, com canten els Manel: “Sempre arriba el moment quan s'obre com una flor rara el penediment”. T’assassino, però me’n penedeixo. Entranyable. Una mena d’ètica de la posterioritat, amb una dimensió molt individualista de demanar perdó a Déu, però a ningú més. Alguns d’ells són els primers, quan estan internats al centres penitenciaris, a reclamar més misses i serveis pastorals. Quan els persegueixen, i s’amaguen aquí i allà, es fan construir petites capelles votives. La mare de Déu no hi falta mai. Grans noms que ha deixat la màfia com Bernardo Provenzano o Nitto Santapaola sovintejaven també les pàgines bíbliques, on trobaven consol. Els bisbes, i molts sacerdots que treballen de prop del fenomen mafiós, han analitzat la seva existència i proliferació.

La religiositat dels mafiosos(...), feta a mida, és una espiritualitat atea, que no està vinculada amb la fe cristiana sinó amb una devoció desviada cap a Maria, a qui veuen com una mena de deessa que els protegeix sempre i els absol

És evident que els espais que no ocupa l’Estat els ocupa la màfia. Si no s’ofereixen serveis, econòmics, laborals, protecció, aquesta ha de venir d’algun altre estament. La lògica no és ètica, però és comprensible. El bisbe Francesco Oliva, de Locri Gerace, critica l’incompetència estatal i la titlla de ser la principal causa de la manca de desenvolupament i progrés. Economia fora de la legalitat, corrupció, usura, extorsió… el camp està abonat.

La religiositat dels mafiosos sembla popular però és molt postmoderna: feta a mida, és una espiritualitat atea, que no està vinculada amb la fe cristiana sinó amb una devoció desviada cap a Maria, a qui veuen com una mena de deessa que els protegeix sempre i els absol. La Madonna, com anomenen els italians la Mare de Déu, té diversos noms segons les advocacions: Madonna della Neve, Madonna della Grazia… i s’ha vist caps de la màfia portant a les seves espatlles en processó aquestes imatges religioses. I el poble, aplaudint.

El poder a l’ombra es reforça amb la incapacitat estatal per respondre a les necessitats de la gent, i afecta els més joves. El perill de la màfia no és que sigui un fenomen, sinó que és una mentalitat. Potser no mata tant, però la corrupció s’estén. Fa servir més el clientelisme que la criminalitat, l’extorsió que l’assassinat. I les mentalitats, les cosmovisions són molt difícils d’exterminar. El primer pas no és només la conversió interior, sinó deixar de callar. I no és feina dels mafiosos, sinó dels seus còmplices.