L’economia de la felicitat s’encarrega d’explorar la relació entre la felicitat d’una comunitat i el progrés econòmic. L’índex FIB (felicitat interna bruta) va néixer al petit país de majoria budista de Bhutan. Per mesurar la felicitat fan un qüestionari de 180 preguntes considerant nou dimensions: el benestar psicològic, l’ús del temps, la vitalitat de la comunitat, el nivell cultural, el nivell sanitari, educatiu, la diversitat mediambiental, el nivell de vida i el govern. Es va adaptar el 1972 i l’èmfasi es posa en el desenvolupament sostenible i un bon govern, a part del benestar personal i col·lectiu.
La felicitat (εὐδαιμονία), pels grecs, és l’obtenció de certs béns, la virtut o saviesa, que proporcionen plaer o prosperitat. Boeci va afegir emoció al concepte i es referia a la felicitat (beatitudo) que podia ser felicitat bestial (una felicitat aparent) o una felicitat final, contemplativa, final o perfecta. Rescato l’entranyable Diccionari de Filosofia de Ferrater i Mora que em va regalar el meu pare per constatar que la felicitat no es presenta mai com un bé en si mateixa, és la suma de més d’un d’ells. La felicitat no prové de l’enteniment ni és el fi de cap impuls. Hi han dedicat pàgines Massolo (Il problema della felicità), McGill (The idea of happiness), Kurtz (Exuberance: a philosophy of happiness) i tants d’altres. Sou feliços? Potser perquè sou inconscients. Diuen els savis que no es pot ser feliç i conscient. Que són incompatibles. Que els lúcids, com Cioran o altres filòsofs que han dormit poc i pensat molt, no poden ser feliços precisament perquè saben que això no acabarà bé. Aquesta idea sobre la vida com a frau, on ens havien dit que seríem feliços, no s’acompleix. Ho expressa magistralment el professor Oriol Quintana, de l’IQS, autor d’unes punyents lletres que va reunir en un llibre amb un títol francament atractiu: Filosofía para una vida peor.
Diuen els savis que no es pot ser feliç i conscient. Que són incompatibles. Que els lúcids, com Cioran o altres filòsofs que han dormit poc i pensat molt, no poden ser feliços precisament perquè saben que això no acabarà bé
Quintana és del parer que els llibres motivacionals i d’autoajuda no han fet bé amb el seu optimisme fàcil. Reclama gosar repensar en clau pessimista, perquè els pessimistes són lúcids, i no es donen per contents amb quincalla: volen or, autenticitat. Rebutjar les mitges tintes requereix audàcia i lucidesa. Quintana, i també ho defensa el filòsof Miquel Seguró a La vida también se piensa, consideren la filosofia una disciplina per ajudar a viure, que ofereix també consol.
Afegeixen els savis que bona part de la nostra energia i alegria prové del matí: tenim la sensació que el dia ens pot regalar moments bons. La nit és més complexa, i més pels qui no poden dormir. I els pessimistes són més proclius a la nit que a la lluminositat matinera. Als artistes els agrada la nit. El dolor escollit dels artistes, el contorsionisme angoixant en què viuen molts genis, preferir el patiment i la soledat, bàsicament, es prefigura com més èpic que el compromís de tanta gent que en el fons tenen una vida més anònima i poc glamurosa. El grau de felicitat no és una cinta mètrica. Són més feliços amargats i amb fama que els qui treballen pel bé comú i mai sortiran als focus? No tenim el qüestionari de Bhutan. Però és estimulant pensar amb els filòsofs que de la lucidesa en pot sortir un bri —minso— de consciència que, malgrat tot, demà serà un altre dia.