El papa Francesc ha liquidat el tabac al Vaticà. Li sembla inapropiat que un estat vengui cigarretes, ja que considera que aquest producte és nociu per a la salut. Ho titlla d’incoherència i vol prescindir-ne. Fins ara en aquest microestat els jubilats i els treballadors podien anar al supermercat i abastir-se amb cartons. Amb descompte. A partir del 2018 ja s’ha acabat. Greg Burke, el portaveu vaticà, ho ha sentenciat així: “La Santa Seu no pot cooperar amb  una pràctica que perjudica clarament la salut de les persones”. I afegeix que segons l'Organització Mundial de la Salut, són set milions els morts anuals a causa del tabac. No sóc fumadora, i no he estat prou vegades al supermercat vaticà per recordar on eren les lleixes del tabac. Em venen a la memòria altres productes més prosaics. Amb tot, el que em sembla rellevant és que el Papa, que sembla que no baixi a detalls i es dediqui a grandiloqüències per millorar el món, sigui tan precís i es fiqui en una qüestió que segurament li causarà encara més antipaties. Perquè tot el que és estimat fora, és odiat dins. I aquests petits privilegis de tants anys són els que causen més malestar. Amb motiu de la prohibició papal, les xarxes socials s’han omplert d’imatges de la sèrie The Young Pope (amb un papa protagonista que fuma), així com de monges i capellans fumant com carreters. Fumar com a metàfora de la transgressió. Es podrà seguir fumant, però l’abastiment haurà de fer-se extramurs.

El Papa purga, destil·la, aprima. Com un Eduard Manstisores, ell poda allò superflu, que en el cas del llast de tants anys, en l’Església Catòlica és molta mala herba, encara. Ho fa amb la cúria, i també amb aquestes pràctiques que considera obsoletes i nocives. Comença a tocar temes tabú, i a prendre decisions. El meu primer article en aquesta columna es deia precisament “Tocar el Papa”. Hi havia reflexionat, però no havia estat uns segons amb ell sol. Aquesta setmana he tingut la sort —perquè més que una oportunitat es tracta de fortuna— de poder-li agafar la mà i dir-li quatre coses. Si hagués estat fumadora, segur que quan el tenia a un metre hauria volgut fer una calada per calmar-me. M’estalvio la impressió dels instants previs a trobar-te’l cara a cara, a la sala del Consistori. Li vaig demanar que reséssim “recíprocament” per Catalunya. Em va respondre somrient que sí: “Preguem, preguem”.

És un papa receptiu, que et mira i t’escolta. I vol insuflar esperança. Un dels seus neguits és què fer amb els refugiats. El papa Francesc ha volgut llançar aquests dies un missatge a les universitats catòliques de tot el món perquè s’afanyin en l’acollida de refugiats. Que no posin entrebancs en la convalidació de crèdits i títols. Que s’inventin cursos nous. Que integrin. Que ajudin des del coneixement a recuperar l’esperança de tanta gent desplaçada i desesperada. No és una casualitat que un dels documents més importants del Concili Vaticà II comencés amb aquestes paraules: gaudium et spes (joia i esperança). El Papa i els seus tuits, que supervisa personalment, van en aquesta direcció. El món és hostil, sembla embogit. Les dosis de dolenteria d’alguns són ingents. La venjança, la indiferència, l’egoisme, l’odi. Podríem seguir. Davant d’això es pot claudicar. Es pot ser impermeable. O es pot esperar. Bergoglio és dels darrers. Creu en les possibilitats de canvi. Demana a qui pugui que s’espavili, perquè és dels qui pensen que qui més ha rebut, més ha de donar. No té cap vareta màgica, perquè no ha vingut al món a resoldre problemes, però sí que té un paper d’autoritat moral mundial que no desaprofita. En un món amb caiguda en picat de referents, ell té una paraula a dir, i més d'una per escoltar.