María Zambrano (1904-1991), filòsofa del compromís, pensadora, escriptora, filòsofa o poeta, o “tot alhora”, en paraules de Rogelio Blanco, és una dona que va passar mitja vida a l’exili, un lloc del qual no es torna fàcilment, o es retorna tard. Va ser la condició d’exili la que va fer aflorar la seva obra més potent. L’autora de Filosofía y poesía, Agonía de Europa, Delirio y Destino, Persona y democracia… agafa sentit a la llum d’aquests dies pasquals i post-processals. Amb María Zambrano es pot arribar a meditar sobre el perquè de tot plegat. El 22 d’abril farà 114 anys que va néixer la pensadora que va saber unir filosofia i poesia i que va intuir que aquesta fusió aboca a la transcendència. María no n’era al·lèrgica. Aquesta derivada de la filosofia cap a la poètica que va incomodar el seu mestre Ortega i Gasset és la seva originalitat i la seva força.

Zambrano, que va voler ser enterrada en una caseta entre un llimoner i un taronger que es va fer construir al cementiri de Vélez-Màlaga, on va néixer, té com a eix estructural del seu pensament el sagrat. Un sagrat que irremeiablement va unit a la pregunta sobre la mort. La seva “raó poètica” no es pot dissociar d’una visió mística de la vida, mística heterodoxa, com a bona mística. La racionalitat no és suficient i, per tant, la raó s’ha de nodrir de la poesia per poder accedir a la realitat.

En una entrevista quan ja era gran, María parla de la mort. Què és per vostè la mort?, li pregunten. I ella respon: “Per mi no: jo soc per a ella”, i afegeix que creu que la mort és el “pas a la veritable vida”. La mort com a “revelació de la vida i de la veritat”. La pensadora lamentava que s’hagi fet de la mort una cosa “fúnebre i funerària” i no el “començament, la revelació de la vida verdadera”. Gran Zambrano.

María Zambrano, una excel·lent dona per ser descoberta o rellegida

La dona dels gats —la van expulsar de Roma perquè un veí feixista la va acusar de viure amb “milers” de gats— era una apassionada per Parmènides i els grecs. També va reflexionar molt sobre l’art d’escriure. Per ella, escriure és “defensar la soledat en què s’està”, una acció que només brolla des d’un “aïllament efectiu però comunicable”.

L’Havana, Roma, Ginebra, Mèxic, La Pièce a França, Puerto Rico, Nova York, París… Zambrano gira i va forjant amistats de l’alçada d’Albert Camus, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Octavio Paz, Rosa Chacel, E.M. Cioran, José Bergamín… María era una nena que volia “ser” una caixa de música —ser, no tenir—, una nena que va copsar que es deia Maria com la Mare de Déu, un nom impregnat d’aigües amargues i de puresa, una amargor que ella veia positiva “perquè és activa i es dilueix”, i “els pensaments amargs conforten” perquè acosten “a la veritat i a la creació”. María, jove adolescent que llegint Rudolf Otto descobreix allò “sagrat”, que no és el mateix que allò “sant”, concep el sacre com a quelcom adscrit a un lloc, però allò diví està adscrit al pensament: el diví és una òrbita, escriurà, està “dins de la raó”. I la filosofia és per a ella la transformació d’allò sagrat en diví, allò entranyable i obscur que aspira a ser salvat en la llum. María Zambrano, una excel·lent dona per ser descoberta o rellegida, una dona que com Cioran va sentenciar, “no va vendre la seva ànima a una idea”. Una pensadora interessada per la mística i la religiositat no pel concepte de llibertat sinó pel d’alliberament. La vocació extàtica, la sortida cap a “alguna cosa més”, la “presència” que voldríem trobar sempre i que encara que no trobem “sabem que hi és” són conceptes zambranians que aboquen a una recerca i a una esperança amb sentit. Zambrano pensava, elaborava i exposava idees com “només dona llibertat qui és lliure”, i citava frases com “La veritat us farà lliures”. Déu n’hi do (mai millor dit).