Una de les dones enterrades al Vaticà és la doctora Hermine Speier, una arqueòloga jueva alemanya que en els anys 30 va trobar refugi a Roma davant les lleis racials dels nazis. Està sepultada a terra al cementiri teutònic, un curiós lloc que es mou entre Itàlia i el Vaticà, just a la frontera. De fet, per visitar-lo has d’entrar a territori vaticà. “La vida és amor”, es llegeix en alemany sobre la tomba. Una frase molt romàntica en un lloc molt clerical. El cementiri, on hi ha sobretot alemanys i flamencs, és molt petit i passa inadvertit. El seu nom és Friedhof der Deutschen und der Flamen. Hermine Speier, la primera dona que a treballar als Museus Vaticans, va deixar un llegat professional impressionant, ordenant, classificant i protegint obres d’art que estaven sense catalogar. Es va convertir al catolicisme al cap d’uns anys de treballar en els museus de la Ciutat Eterna. Situem-nos a l’època. Anys 30, Roma. Una dona, que no és monja, entrant cada matí a treballar al Vaticà. Saludant en alemany els guardes suïssos, que devien pensar que anava a la cuina o a fer feines domèstiques. Va tenir la sort de ser competent i tenir aliances al més alt nivell. La doctora Hermine és una dona fascinant i els escriptors mancats d’inspiració o els directors de cinema amb ganes de donar visibilitat a grans vides ja triguen a descobrir-la.

Nascuda el 1898 a Alemanya, mor el 1989 a Suïssa després d’haver viscut a Roma. Era arqueòloga, brillant i tenaç i va tenir la sort de ser contractada pel Vaticà. La seva expertesa era la fotografia arqueològica. Quan la van fer fora de la feina que tenia a Roma amb un institut arqueològic, va tenir el suport de monsenyor Montini, que acabaria essent el Papa Pau VI. I també el cardenal Pacelli la va protegir. A Speier es deu una descoberta monumental: va trobar un cap d’un dels cavalls que ornaven el Partenó d’Atenes. Hermine Speier havia nascut en una família jueva, va estudiar a la Universitat de Frankfurt, a la de Giessen i a Heidelberg. La carrera professional la du a treballar a l’Institut Arqueològica Alemany de Roma, una prestigiosa entitat que quan Hitler puja al poder es desfà de tots els col·laboradors jueus. Era el seu cas. Gràcies a un contacte (Bartolomeo Nogara), aconsegueix una feina precària als Museus Vaticans, on de fet consta que el 1934 la van contractar. La seva vida de pel·lícula continua no només per aquests fets, ja de per si cridaners, sinó per l’afegit personal. Era soltera, va tenir una relació tumultuosa amb l’explorador àrtic Umberto Nobile, es va convertir al catolicisme i tenia una manera d’entendre l’Església particular (era molt conservadora en les formes i no podia entendre l’abandonament del llatí en la litúrgia, per exemple). Ingredients que en fan un personatge fascinant, polièdric, contradictori i tremendament inèdit en la llista de persones que han viscut, han treballat i han estimat al Vaticà. Mai no es va casar, i era coneguda per les recepcions que feia al seu pis al barri del Gianicolo de Roma: hi passaven poetes, cardenals, escriptors, polítics… Abans de morir la van condecorar amb medalles, tant des d’Alemanya com des del Vaticà. La vida és amor, diu la seva tomba. Perquè després diguin que al Vaticà només hi ha homes funcionaris eclesials. La realitat és sempre molt més interessant. I l’amor, l’amor sempre guanya.