Tots som infermers i metges. La societat ha professionalitzat aquestes actituds, però en el fons les persones humanes intentem tenir cura del proïsme i aguantar-nos els uns als altres, mantenir-nos drets, ferms, in firmi. Infermers. Ningú es posa dret sol, ningú s’aguanta sol, ningú pot pensar sol. Ho va deixar anar el filòsof Josep Maria Esquirol amb aquell to tan bonhomiós i invitador que té en un acte que homenatjava la Teresa Losada, la monja gallega que va oferir una vida millor a tants immigrants a Sant Vicenç dels Horts, a Barcelona i a tants espais on calia enteniment i caliu. La germana Losada, la monja dels immigrants, la doctora en semítiques que combinava pensament i acció, la consultora del Pontifici Consell pel Diàleg Interreligiós en Islam, no només va aconseguir la Creu de Sant Jordi sinó quelcom molt més pregon: l’admiració incondicional de qui la va conèixer i el respecte sense fissures de qui només n’ha sentit a parlar. És l'autora d’una frase genial i incontestable que ens engloba a tots: “Tots som nosaltres”. Pel filòsof Esquirol, autor de la Penúltima bondat (Quaderns Crema), la paraula nosaltres és bàsica i ho conté tot: el jo i els altres. Per tant, seria absurd contraposar nosaltres a vosaltres, o nosaltres a ells, perquè a nosaltres ja hi som tots.

Joaquim Erra, patró de la Fundació Bayt Al-Thaqafa (Casa de la Cultura), l’entitat emblema de la tasca de Teresa Losada, va glossar el perfil d’una dona d’acció compromesa i identificada amb la realitat de les persones migrades del Magreb que, en els moments inicials, va donar un gir a la seva trajectòria. Va renunciar a la seva càtedra i a la docència d’àrab a la Universitat de Barcelona i es va dedicar a compartir la vida amb els que arribaven amb una altra llengua, cultura i religió.

Teresa era un individu “commogut”, una persona que es donava als altres i que feia de l’acollida, l’acompanyament i la vida comunitària la targeta de visita. Primer passa i pren un te, després ja parlarem.

Uns mesos abans de morir, vaig moderar a la Fundació Claret una taula rodona en què parlava la Teresa Losada. Era una dona contundent, que es feia escoltar i en la qual no percebies cap fissura entre pensament i acció. Va dir que a Déu se’l troba en el proïsme, i es va mostrar crítica amb la “fe buida” i els conceptes abstractes. Josep Maria Esquirol va confessar-nos que ell és només un home que pensa, però que el més important a la vida no és el pensament, sinó l’acció. Amb tot, va puntualitzar, els pensadors, si poden ajudar “ni que sigui una mica” amb el seu pensament l’acció, ja fan alguna cosa.