El millor bar de copes quan començàvem a sortir de nit els de la meva generació a Girona es deia Isaac el Cec. Però el van tancar el 1987 i fruit d’operacions públiques felices ara no és una ruïna, sinó el Museu dels Jueus. Gràcies a bones mans s’ha convertit en una meta de peregrinació de tothom que tingui un mínim interès pel judaisme. Es fa difícil, pels gironins, escriure sobre la nostre ciutat sense caure en exageracions que són titllades de supremacistes i cofoies, però seria mancar a la veritat negar la bellesa i la força del Call Jueu de Girona, i en especial d’aquest indret. Era, i és, preciós. És en aquest pati on per primer cop vaig notar la severitat de normes jueves, quan vaig entrevistar al Gran Rabí de Jerusalem i no em va donar la mà quan ens vam saludar, perquè no em podia tocar. La traductora molt amablement em va fer saber que el rabí no em donava la mà perquè no sabia si era una dona casada o no, i em va colpir aquell gest. Em va explicar que segons el Levític, i sempre seguint una interpretació ortodoxa dels fets, es veia en aquest gest -donar la mà a una desconeguda- un precursor sensual previ a un possible acte sexual. Em va fer pensar, en plena joventut, com aquell home que destil·lava molta autoritat no podia atansar la mà en un gest que ens hauria semblat de simple cordialitat i educació. I d’allí va néixer el meu interès pel valor del tacte a les religions, un tema complex que sempre més m’ha cridat l’atenció. 

Ara, aquell meravellós pati forma part d’un museu en què els organitzadors puntualitzen que el que s’hi exhibeix no és una gran col·lecció de peces sobre judaisme, sinó més aviat una exhibició d’objectes que relaten la vida a la Girona medieval des del punt de vista d’una comunitat que no es pot separar de la vida de la ciutat. S’hi pot veure, per exemple, un contracte matrimonial de 1377 o fragments de llibres de medicina del segle XIV. 

El Museu no només t’acosta a la vida de la comunitat jueva sinó que t’informa sobre l’ús de la llengua. A l’Edat Mitjana, a Girona es parlava català i per tant també la comunitat jueva la feia servir. Aprenien l’hebreu per a la pregària i les comunicacions escrites, ja fossin litúrgiques o oficials. Escrivien en aljamiat -caràcters hebreus i paraules catalanes-. Al web de l’Arxiu Històric de Girona es poden observar alguns d’aquests documents, encara.

El nom del  mític bar ara espai de visita és Isaac el Cec, que va ser un metge, rabí i escriptor nascut a Posquières, a França, el 1160. El seu nom era Sagi Nagor, i va ser un dels difusors de la Càbala a Girona. Tot i que Girona ha passat a la història gràcies a l’intel·lectual Mossé Ben Nahman, que va néixer a Girona i va morir a Terra Santa, a Isaac el Cec no el podem oblidar. Ell també va aconseguir que la ciutat fos coneguda amb el nom de Ciutat Mare d’Israel. Les biblioteques de Girona han organitzat aquest estiu un club de lectura per acostar aquesta figura, la del metge cec Isaac, i la seva filla Raquel, als ciutadans. 

Des de fa un any, existeix l’Associació Amics dels Calls de Catalunya, que no viuen de nostàlgies sinó de pragmatisme, i defensen que el judaisme també vertebra la nostra societat: “Tenim molt més del que coneixem, produïm vins caixer catalans, olis i fins i tot xocolata, tenim empresaris emprenedors, artistes, comunitats de diferents tendències… i tot, sovint ens passa desapercebut”. Sí, el llegat del judaisme encara passa desapercebut perquè el relat de la nostra història cau en la temptació de renegar del passat que no interessa mostrar. El judaisme és part inextricable de Catalunya, i no només pels Isaacs els Cecs, sinó pels jueus d’ara, que hi viuen, hi treballen, i hi moren. No reconèixer-ho és no saber qui som.