Baltasar Porcel va titular així, “L’Islam en el procés català”,  la introducció a un volum sobre Islam i Catalunya del 1998. Era fruit de la millor exposició que s’ha fet mai sobre el tema, i que va ser organitzada per l’aleshores Institut Català de la Mediterrània, avui IEMED. Va ser una exposició al Museu d’Història de Catalunya en què molts catalans vam entendre visualment fa vint anys que l’univers musulmà i la catalana terra estan connectats des de temps ancestrals. “Convivència i  xoc”, escrivia Porcel,  que agosaradament reconeixia que mentre a altres indrets, com ara Andalusia, València o Balears, la petjada no només era evident sinó recordada, a Catalunya era una peça en què mancava aprofundir: “Aquest passat ha estat sovint oblidat, majoritàriament desconegut i, per tant, l’etapa andalusina i el llegat que aquesta va deixar encara no formen part de la nostra historiografia com a fet fonamental. Es pot dir, fins i tot, que en certs aspectes l’hem negat tossudament”. Després del llatí, l’àrab és ben present en la toponímia catalana, i en molts mots i expressions. Les restes patrimonials islàmiques, la gastronomia, les festes, no només a la vora del Segre i l’Ebre, sinó a molts punts de Catalunya, hi són i persisteixen. Per què, doncs, aquesta cara de sorpresa davant de l’Islam avui, encara?

Entre 713 i 714 els musulmans ja són a l’Alt Aragó, Lleida i Tarragona. Fins a la seva expulsió, van viure i morir, treballar i descansar, a Catalunya. Al segle XVII se’ls fa fora, especialment enviant-los a Tunísia i Algèria, però els contactes continuen, no només comercialment i amb canals diplomàtics. 

El pecat original amb l’Islam a Catalunya és titllar-lo d’invasió estrangera, forana, sense lligams amb aquella idea de “nosaltres” imperant.

Josep Giralt i Joan E. García Biosca constaten una realitat que ha portat molta cua: el món islàmic se’ns ha presentat com una “contraimatge negativa de la nostra pròpia existència”. El musulmà és caracteritzat com  “l’altre” per antonomàsia. Entre els catalans, reconeixen, hi ha un cert refús a assumir com a quelcom propi el llegat andalusí. El pecat original amb l’Islam a Catalunya és titllar-lo d’invasió estrangera, forana, sense lligams amb aquella idea de “nosaltres” imperant.  El segon problema de la població actual ha estat la ignorància. No sabem res, o ben poc, de la Catalunya musulmana. I malgrat tot sempre hi ha hagut un interès somort i constant per recuperar-ho. Avui necessitem aquesta recuperació massiva, divulgant al màxim la nostra pròpia història.

Ramon Llull i Anselm Turmeda són dos dels erudits en l’arabisme català. Domènec Badia Leblich (Alí Bei-el-Abasí) va ser un viatger i explorador (1766-1818) que va conèixer molt bé el Nord d’Àfrica. Ali Bei avui potser és conegut a Catalunya només com un carrer a prop de l’Arc de Triomf. Aquesta part de la nostra història no s’ensenya de manera general, i només són els especialistes els qui en tenen coneixement. I malgrat això, ara i aquí estem vivint “a sobre” d’on vam tenir una societat islàmica al territori. Les comunitats morisques van desaparèixer —expulsades— de Catalunya el 1610. Hi ha hagut contactes, i no parlem només de reminiscències històriques. Els musulmans són ja part del teixit català. I malgrat aquest pes històric, sembla com si de sobte, des de fa pocs anys, ens hàgim “topat” amb l’Islam, i ho fem de manera problemàtica, com si fos un element estrany. 

Porcel va morir el 2009 i no es referia al “procés català” tal com el concebem. L’escriptor mallorquí escrivia que “Catalunya té una personalitat forta, que és capaç de tornar-se a dinamitzar absorbint els reptes internacionals en tots els ordres”. Paraules profètiques. En moments de risc d’islamofòbia va bé recordar què hi fa l’Islam, a Catalunya, perquè no és una invenció de fa quatre dies. Qui es dediqui a establir quins continguts s’han d’estudiar a les escoles, qui escrigui als mitjans de comunicació, qui tingui algun tipus d’influència social, que ho tingui present.