Quan li preguntaven quanta gent treballava al Vaticà, tenia claríssima la resposta: “Més o menys la meitat”. Quan acomiadava una visita, el sorneguer papa Joan XXIII deia als visitants: “Torneu, torneu, per desgràcia sempre som aquí...”. Era un Papa que trencava el protocol. Convocar un concili va ser un gest potent que li va comportar més d’un mal de cap. Quan Joan XXIII (1881-1963) va arribar a ser Papa, va canviar alguns costums vaticans. Un era el dels famosos santini o estampetes que es repartien amb la cara del Papa.

Giuseppe Angelo Roncalli, quan va arribar a sant pare, va decidir abolir aquesta pràctica i va dir que si s’havia d’agrair alguna gestió a algú era millor se li donés una estampeta “d’aquelles que serveixen per comprar un ram de flors a la dona”. Era conscient que feia més servei un bitllet de cinc mil lires que una enèsima estampeta. Ho explica Renzo Allegri, un dels escriptors que més ha escrit sobre aquest Papa bonhomiós, una figura que cada cop es compara més amb el papa Francesc. Era una persona d’una gran sensibilitat i noblesa de cor, savi i prudent, ponderat. Un Papa titllat de “socialista”; precisa Allegri: “Socialista en el sentit evangèlic del terme”.

Era conegut com “el Papa bo”. Va convocar el Concili Vaticà II. Dels deu anys en què va ser a Turquia, el record és que es treia literalment el pa de la boca i que no feia cap distinció entre persones, tant si eren creients com si no ho eren. Es va acostar als ortodoxos, fruit de les seves estades a Bulgària i a Grècia.

Les tribulacions i patiments que va viure no li venien d’enemics de fora, sinó de dins de l’estructura. Ho va deixar escrit al seu diari; concretament, que els problemes provenien dels “òrgans centrals de l’administració eclesiàstica”. Res de nou sota el sol. Els sistemes, necessaris per funcionar, són molts cops el principal obstacle per anar endavant. Per ell era una forma de “mortificació i d’humiliació que no s’esperava” i que el feia “patir molt”. Era un Papa estimat per la gent, vivia de manera senzilla i dominava l’art del somriure, diuen els qui el van conèixer. Seduïa amb aquell rostre de bona persona i la gent sentia el Papa proper. Bergoglio té tics de Roncalli.

Són papes que saben que no hi ha rosa sense espines. Papes que generen incomprensió perquè amb la seva visió massa ampla surten dels confins definits de l’Església. Papes que desestabilitzen, que fan canvis, que prescindeixen d’algunes tradicions. Purguen, com es fa amb els rosers. Però purgar és una acció necessària perquè tornin a florir. Ho saben, i per això somriuen mentre d’altres s’esquincen les vestidures.