El 6 d’agost de 2015 vaig escriure a l’equip de premsa d’en Quino. Em feia il·lusió fer-li una entrevista, i hauria estat possible un viatge a l’Argentina per dur-la a terme. Em van respondre de seguida que malauradament no podria ser, perquè “Quino ha decidit descansar aquest any”. Ara, cinc anys després, ja descansa de manera inequívoca. La seva inefable Mafalda ha acompanyat els nostres moments de desconcert vital des de 1964, quan la va crear. Contestatària, radical, rebel, intel·ligent, tenia la gran virtut de posar-nos sempre davant la pregunta del món “dels grans”. Un món que no entenia, no compartia i trobava absurd, com alguna cançó de l’Aute. Els altres personatges de la tira còmica completaven la necessària orquestra vital. I la figura dels pares, atònits adults davant la seva filla que amb una filosofia simple premia allà on fa més mal amb aquella naturalitat dels nens, que desarma però no deixa mai indiferent.

A casa el custodi de les Mafaldes era el meu germà, que comparteix aquest punt irònic sobre la realitat. 

“Ja que estimar-nos els uns als altres no resulta, per què no provem d’estimar-nos els altres als uns?"

La Mafalda encarna la mirada perplexa i un pèl pessimista sobre un món injust, i activa en el nostre cervell una rebel·lió interna que no permet que tot segueixi igual. Les seves preguntes, que tot professor agrairia dels seus alumnes però al mateix temps sentiria la pressió de no saber estar a l’alçada per respondre correctament, ens posen davant les nostres misèries: un món en desequilibri, una competició absurda i ferotge, una pressa inútil per arribar enlloc, una política enverinada que massa sovint defuig el bé comú i cau en particularismes estèrils i poc nutritius. Que bé que ho va definir Umberto Eco: en Mafalda es reflexa una urticària moral a la lògica dels blocs. Mafalda no és gens amiga dels dualismes, i veu la complexitat de la realitat. Si ha de posicionar-se, sempre és des del realisme que aposta per la justícia. 

S’han redactat tesis doctorals sobre ella, i també s’han escrit llibres sobre la vinculació amb premisses de fe que desprenen les seves frases. Quino no ens dibuixa una nena religiosa, però sí una nena que fa preguntes de fondària espiritual molt alta: per què el món és injust, per què ens hem de morir, quin sentit té aquesta vida, per què estem destruint el planeta, què vol dir ser solidari.

Quino creia que un món millor és possible. Avui el presentarien com l’emblema dels Objectius de Desenvolupament Sostenible o ODS. Era una ment lúcida i entremaliada que pressentia la catàstrofe ecològica i humana d’un capitalisme infinit.

Com a tota ànima plena d’intel·ligència i creativitat, l'entranyable Mafalda sabia mirar el món des d’un angle diferent. Una de les meves frases preferides de la Mafalda és una frase de l’Evangeli al revés: “Ja que estimar-nos els uns als altres no resulta, per què no provem d’estimar-nos els altres als uns?".