La religió, quan la vaig triar com a tema d’especialització, semblava un ínfim tros de la realitat, una excentricitat que ens interessava a quatre gats. Me’n faig creus, dues dècades després d’aquella opció vital, de com la religió impregna el dia a dia no de la meva vida ––previsible–– sinó de la vostra. Aquesta setmana, per exemple, “missal” i “mare superiora” han estat conceptes cercats, inhumats, escrutinats i debatuts fins a la sacietat. Tinc l’avantatge de ser d’aquell col·lectiu que no hem de buscar a Google què és un missal, perquè disposo de diversos exemplars de l’artilugi a casa. I tinc també clar què és una mare superiora i, per l’honor i l’estima que tinc a les mares superiores de veritat, els vull dedicar aquest article dominical.

Mares superiores n’hi ha de tots tipus, com de progenitores. Bones i dolentes. Encarcarades i dolces. Venjatives i amoroses. Mares com la meva, tremendes i solvents, i mares com les d’amics meus, absents i deficients. Les mares superiores, aquesta figura d’ordre que està al capdavant de les comunitats religioses, són escollides. I habitualment no és un càrrec vitalici. Podríem argumentar que una mare ho és per sempre, però també podríem afegir que una mare superiora és quelcom diferent d’una mare de família. Aquesta maternitat espiritual es declina de moltes maneres: amb autoritat, companyia, discerniment, escolta, mà ferma.

Reivindico amb fervor l’ús del missal, que serveix i dóna esperança a molta gent. I vull que ens tornin el concepte de “mare superiora”

A Roma hi ha una entitat que engloba totes les superiores generals del món, la Unione Internazionale di Superiore Generali, UISG. És un lloc fascinant, just davant del Ponte Sant’Angelo, on veus a les dones reals de l’Església que tallen el bacallà. En una formació que vaig fer a un grup de generals sobre comunicació, una d’elles, una autèntica líder dels Estats Units, em va fitar i volia saber per què no aconsegueixen transmetre el seu carisma. Li vaig respondre que d’entrada havien de trobar un sinònim per “carisma”, perquè això ja no s’entenia. I que havien de confiar més en els periodistes, i convidar-nos a casa seva, perquè eren molt autosuficients i tancades. I li vaig dir que parlant la gent s’enten, i que a la vida religiosa li cal explicar-se més. Massa temps han seguit la dita que Nostre Senyor tot ho veu, i, per tant, no cal explicitar res ni posar-se als focus mediàtics. Ho va dir en públic aquella tarda, i va causar efecte: durant uns anys em vaig passar moltes tardes convidada a visitar cúries generals femenines a Roma, una de les experiències que més m’han marcat. Quan se’m pregunta sobre la invisible aportació de la dona a l’Església no puc evitar pensar en aquestes líders, en com estan fins al final en situacions límit on tothom marxa, menys elles. Aquestes dones són boníssimes, determinades, assertives, dirigents, espirituals però també empresàries. Dones necessàries.

Escric aquestes línies des d’Àvila, on aquella dona de nom Teresa va demostrar que sabia fundar i exercir autoritat. És per això que em sembla de mal gust que algú usurpi el sant nom de les mares superiores. Reivindico amb fervor l’ús del missal, que serveix i dóna esperança a molta gent. I vull que ens tornin el concepte de “mare superiora”. Com si no n’hi hagués prou amb la Marine Le Pen que rapta Santa Joana d’Arc i la fa servir com a símbol de les seves consignes racistes, ara Marta Ferrusola ens segresta les mares superiores. Quina coincidència temporal, Le Pen i Ferrusola. Quines dones, Senyor, quines dones. Totes dues pretesament treballant pel bé del país, totes dues mares de família nombrosa. Que Nostre Senyor, que tot ho veu, les agafi confessades.