Les vegades que deveu haver sentit parlar més de religió a la ràdio generalista és quan fan referència al trànsit al Nus de la Trinitat. Sempre hi ha aglomeracions i problemes en aquest memorable punt de les carreteres catalanes. El van crear per descongestionar el trànsit el 1992 pels Jocs Olímpics a Barcelona. És un intercanviador de vies per entrar i sortir de Barcelona. El típic lloc de cues i discussions quan vas en cotxe. És eloqüent que es digui “nus de la Trinitat”, perquè la Trinitat, teològicament, és també un nus i un intercanviador i un niu de discussions. Explica la llegenda que sant Agustí, que és un dels grans filòsofs i teòlegs del cristianisme i que va tenir una vida dissoluta fins que es va fer monjo, un dia era a la platja i va veure un nen que intentava omplir d’aigua una curculla. Li va preguntar què feia i el petit li va respondre que intentava posar tot el mar dins la petxina. Sant Agustí, amb aquella racionalitat dels adults, va respondre que això no era possible. El nen, amb aquella lucidesa dels infants, li va dir que més difícil seria que ell entengués el misteri de la Trinitat. 

A finals d’agost es recorda sempre a sant Agustí i a la seva mare Mònica. Sol ser representat amb el bàcul, amb un cor partit per la meitat i amb una curculla. De fet, a moltes il·lustracions se’l representa amb la mare al costat. El doctor, bisbe i monjo Agustí va morir l’any 430, un 28 d’agost, a Hipona, avui Algèria. Va bé recordar als fonamentalistes cristians que el cristianisme, que va néixer a Orient Mitjà, té sants com Agustí, que de blancs no en tenen res. De fet, ell és conegut com “l’africà”. La idea d’un cristianisme blanc i immaculat denota manca de cultura, no ja religiosa, sinó de cultura general. 

S’atribueixen a sant Agustí frases que podrien ser hashtags o figurar en samarretes sense complexos: “Senyor, fes-me cast, però encara no”, o “Estima i fes el que vulguis, però no facis el que vulguis amb l’excusa d’estimar”. A Catalunya té veneració al Lluçanès i al centre del Raval una de les parròquies prop de la Boqueria és precisament la de Sant Agustí. Va escriure les Confessions i també La ciutat de Déu i no existeix alumne de teologia que no hagi passat per les lectures de sant Agustí, perquè no es tracta d’un personatge secundari en la història de l’Església, i la seva obra De Trinitate és per a un teòleg com la Divina Comèdia per a un filòleg.

Autopistes espirituals, poques i perilloses. El trajecte dels grans ídols sol ser més tortuós, ple de corbes i plecs existencials i molt menys evident i rectilini del que ens venen

Agustí es va sentir atret pel maniqueisme, li anava perfecte per explicar el bé i el mal, però li va semblar insuficient. Es va dedicar a la retòrica, i de fet fundarà escoles de retòrica, també a Roma. Els seus interessos es resumeixen en tres conceptes claus: la veritat (total), l’ànima i Déu. No s’acontenta amb veritats parcials o plaers a curt termini.

A sant Agustí se’l considera un dels quatre Pares de l’Església Llatina, juntament amb Jeroni, Gregori i Ambrós. Les seves obres s’han conservat bé i abasten des de textos autobiogràfics a apologètics, morals, pastorals. La seva set pel coneixement no li ve per l’espiritualitat sinó gràcies a la filosofia: fill de mare cristiana i pare pagà, és només quan li cau a les mans l’obra Hortensius de Ciceró quan comença a fer-se les preguntes més interessants sobre les realitats invisibles.

Hi ha una tendència a batejar els sants, pensant que ja eren cristians i perfectes abans de néixer. Amb l’afany de tenir referents (ideològics, espirituals, inspiracionals), la gent oblida que són persones humanes. La llibertat, el procés de coneixement, els encerts, els entrebancs (ell mateix va tenir un fill abans de ser monjo) són més habituals i plausibles. Autopistes espirituals, poques i perilloses. El trajecte dels grans ídols sol ser més tortuós, ple de corbes i plecs existencials i molt menys evident i rectilini del que ens venen.