Tocats i enfonsats. Els custodis inflexibles del Catecisme de l’Església Catòlica com a text inalterable i estàtic ho tenen francament malament. El Papa ha fet saber en el 25è aniversari del Catecisme que aquest és “l’expressió viva d’un depositum fidei, d’una tradició eclesial que creix i madura en el temps”. O sigui, que canvia. Que es pot modificar. Que progressa. La Tradició en majúscula (l’Església Catòlica es basa en l’Escriptura, la Tradició i el Magisteri) també s’adapta. Un dels aspectes més controvertits del text és el que deixa la porta oberta a la pena de mort.  

La pena de mort no rehabilita i es basa en la venjança i pel Papa és “contrària a l’Evangeli”. Francesc entén que en el passat pogués ser una “conseqüència lògica de l’aplicació de la justícia”, fet que la va legitimar també en els estats pontificis. Però avui ja no és sostenible, assegura el pontífex. Per fi un Papa parlant clar en aquest aspecte, clamen sectors que maldaven per una condemna sense embuts. El 30 de novembre tindrà lloc la Jornada Mundial de Ciutats per la Vida i contra la pena de Mort. Ciutats com Roma il·luminen edificis emblemàtics, en aquest cas el Coliseu. Seria bo que Catalunya, que està en procés de repensament de qui és i qui vol ser de gran, se sumés amb moltes més ciutats contra la pena de mort.

Amb la pena de mort se suprimeix sempre una vida humana que és sagrada a ulls de Déu

Perquè la pena de mort és cruel i degradant. Inhumana. Sempre, sigui quin sigui el crim o el mètode d’execució. Des d’una perspectiva creient, amb la pena de mort se suprimeix sempre una vida humana que és sagrada a ulls de Déu. Hi ha hagut un progrés —lent— pel que fa a la pena de mort en el si de l’Església Catòlica. El Papa actual ha dit que cal afirmar “amb força” que la condemna a la pena de mort és una mesura “inhumana”. A ningú se li ha de treure la vida ni la possibilitat d’un “rescat moral i existencial”.

La visió antropològica que hi ha darrere d’aquesta afirmació del Papa és que, àngel i dimoni, l’ésser humà és capaç de canvi, de redempció i de millora. Si no fóssim tan taxatius, dogmàtics, de blanc i negre, entendríem que les persones som així. Ho ha explicat de manera sublim l’antropòleg Lluís Duch aquests dies a la Càtedra Ferrater i Mora a la Universitat de Girona. Escoltem més els savis, i abaixem els decibels als eixordadors pseudo-tertulians de recepta. El món aniria una mica millor. I potser estalviaríem errors garrafals, i, en tants casos, errors mortals.