Marion Muller-Colard defensa l’existència dels intranquils, els éssers pertorbats i pertorbadors en detriment de les ànimes tranquil·les. Viure amb un punt d’inquietud, sense protecció i amb agitació interior. La pensadora desitja que les persones siguin “lleugerament” pertorbades, amb uns grams d’impaciència i amb alteracions necessàries. El contrari de la pau d’esperit, de la tranquil·la condició de l’ataràxia. Convida, a través d’obres literàries però també dels textos de l’Evangeli, a acollir la inquietud, el neguit i el desassossec com a lluita contra el conformisme i l’adormiment. Un dels aspectes més reconfortants de ser professor és constatar l’inconformisme dels estudiants inquiets. Només cal que els insinuïs que alguna cosa no es pot fer, que ells s’aferren amb la força d’un mol·lusc a la roca i et retreuen que és injust, que per què no, que qui ho diu. Que bé que existeixin estudiants intranquils i no mobles impassibles i narcotitzats. Muller-Colard (Marsella, 1978) ha teoritzat sobre aquests perfils. L’autora està traduïda per l’editorial Fragmenta i és una de les escriptores i pensadores cristianes protestants més inspiradores que existeixen al país veí. Ha guanyat el premi d’Espiritualitat Panorama-La Procure amb la seva obra La intranquil·litat, que ara arriba en català. Muller-Colard confessa que va conèixer la intranquil·litat al bressol, ella, i nosaltres. Venir al món comporta aquella precipitació de sobte a uns braços que ens acullen, escalfen o abandonen. Tot aleatòriament, sense que entenguem els motius. En aquell bressol hi érem nosaltres, però també la intempèrie, la intranquil·litat, la incomoditat, la inquietud i l’angoixa. Aquell moment era vida, però vida intranquil·la. Aprendrem a aigualir l’aigua amb el vi, però la vida sempre serà o tot o res. Marion Muller-Colard, que s’ha dedicat a la mediació penal, ha rebut el Premi Abat Marcet a millor llibre en català de temàtica espiritual i serà a Barcelona el 12 de novembre. El guardó l’ha aconseguit per una altra obra, L’altre Déu: el plany, l’amenaça i la gràcia, on reflexiona sobre el patiment dels justos i trenca les mitologies entorn del bé i el mal: “Aquell home ja ha passat per una forta malaltia, no n’hi pot arribar una de pitjor”, pensem. I no és cert, perquè pot succeir. Amb Déu no es fan contractes d’aquest tipus, i l’autora, que ha estudiat teologia a Estrasburg, constata que no hi ha possibilitat de negociació davant el misteri del mal, però ella presenta la seva visió —esperançada— de què vol dir viure.

Rellegint la seva pròpia experiència amb un fill molt malalt parteix a la recerca d'una fe que ja no és la seguretat il·lusòria d'estar protegida del destí i dels perills. Apuntala el seu pensament en la figura de Job, home savi i just a qui només li passen desgràcies i es rebel·la davant Déu, de qui sent abandó. Amb Job ella qüestiona la possibilitat d'eliminar la culpa i el pensament màgic per arriscar una confiança sense xarxa.

No es recrea en la queixa ni en l’amenaça sinó en la gràcia. No és tan habitual comptar amb veus femenines intel·lectuals de la seva fondària. Un encert traduir-la, convidar-la, entrevistar-la, llegir-la i escoltar-la.