El cardenal Omella és un home de recursos. De fet, ell mateix és un enorme recurs per a l’Església catòlica. No només és arquebisbe de Barcelona, una de les diòcesis més importants del panorama catòlic del sud d’Europa, sinó que presideix la Conferència Episcopal dels bisbes espanyols que aquests dies han celebrat la seva assemblea plenària. Un home important a Madrid, a Barcelona, a Roma. I a Cretes, esclar, on va néixer. Davant de la setantena d’homes que governen els bisbats espanyols, Omella ha començat reconeixent que “vivim temps difícils”, ja que amb la crisi “molts dels nostres han sucumbit en la misèria i la pobresa”. Segons dades de Càritas, a Espanya hi viuen (malviuen) 40.000 persones sense llar, 11 milions es troben en situació d’exclusió social i 2,5 milions estan en extrema vulnerabilitat. 

Els joves, diu Omella, estan “perdent entusiasme davant els elevats índexs de desocupació juvenil, la inestabilitat provocada per manca d’un contracte fix i sous molt baixos que impedeixen accés a un habitatge”. La conseqüència, viure eternament en pisos compartits i impossibilitat d’emancipació. Omella és petroli perquè ofereix combustible als seus, sap destil·lar, refinar i extreure. No s’acontenta en descriure situacions sociològiques amb un discurs de manual que li podria haver escrit algun expert en literatura episcopal. No. Ha deixat anar moltes preocupacions en el seu discurs, des del “drama de la solitud d’ancians que viuen sols”, situació que també afecta adults i joves “hiperconnectats a les xarxes socials que experimenten la soledat per l’absència de la trobada real amb les persones”. Xarxes, denuncia, que “impulsen els joves a posar-se màscares que impedeixen mostrar-se, acceptar-se i ser estimats tal com són”. Com el papa Francesc, un altre petrolier, Omella decideix triar el camí difícil, per sortir-ne millor. Per això vol passar a l’acció. Ell ho vol. No queda clar si els altres bisbes estan per la labor. Demana molt: col·laborar més activament amb institucions polítiques i civils. I posa exemples: que els Ministeris d’Educació i Treball, patronals i sindicats, associacions educatives… treballin junts i cooperin també amb l’Església per potenciar, per exemple, la formació professional.

 Com el papa Francesc, un altre petrolier, Omella decideix triar el camí difícil, per sortir-ne millor. Per això vol passar a l’acció

Omella fa molts discursos sobre la corresponsabilitat, escoltar-se els uns al altres per, també, junts, escoltar i discernir. Gens ingenu, reconeix que el diàleg “generarà diferències” i és un fet que “no ens agrada trobar-nos i escoltar qui no pensa com nosaltres”. Amb tot, dispara: “No ens han de fer por les diferències; el que pensa diferent, m’enriqueix, i l’Esperit Sant em pot estar parlant a través d’Ell”. Una frase que no fa referència només al diàleg intraeclesial, sinó a cosir ferides a Espanya. A tots els nivells.

A l’estat espanyol hi ha 22.993 parròquies i 16.960 sacerdots. De catequistes, n’hi ha 96.470. De bisbes, n’hi ha 70. És, per tant, urgent que s’obrin molts més canals de diàleg per tal que la gestió (en catòlic es diu “la pastoral”, que no és només gestió, sinó també cura de les persones) funcioni. Els bisbes, per primer cop, han aprovat un decret general que recull la normativa canònica dispersa en diversos documents contra els abusos sexuals. Té validesa a totes les diòcesis i institucions religioses de dret diocesà i permetrà més rapidesa per coordinar-se davant tot tipus de casos i que es garanteixin els drets de totes les parts clarificant aspectes que abans s’interpretaven per analogia jurídica. Això vol dir que els bisbes no encarregaran un estudi com a França, més sociològic i testimonial, sinó que es doten d’instruments jurídics forts. Ja era hora. Omella hi ha tingut molt a veure. No vol viure en narratives, sinó entomar els problemes i posar fi a indecisions i titubejos que no han ajudat en el passat recent.