La puresa té connotacions ràncies. Tant el substantiu puresa com l’adjectiu pur no són termes gaire emprats en el llenguatge de la vida quotidiana actual, i sovint i fins i tot posseeixen un to de cosa antiga, allunyada de les preocupacions de cada dia.
Era un 16 de febrer del 2009 quan el monjo i intel·lectual Lluís Duch va pronunciar al CCCB una conferència sobre "l’ambigüitat de la puresa" i explicava que, en moltes tradicions espirituals, les expressions ”puresa de cor” o "vida angèlica" han servit per expressar la total transparència aconseguida per l’ésser humà mitjançant un intens treball espiritual i una ascesi sense concessions sobre els sentits corporals humans. Duch apuntava a una altra accepció de la puresa, la que en algunes tradicions religioses ha derivat cap a comportaments patològics amb una “obsessió malaltissa del pecat i la culpabilitat”. No cal dir que també políticament s’han fet experiments aberrants sota el pretext de la puresa, com la inacceptable puresa de raça. També en aquests moments de populismes amenaçadors, el concepte de "pur i impur", "amic o enemic" retornen amb força. Duch citava la psicoanalista Julia Kristeva, que ha indicat com en totes les cultures el paradigma pur/impur rau a la base de totes les consideracions.
L’anhel de puresa i de transparència és un indicador de la condició humana i és positiu que existeixi, perquè ens fa voler ser millors
El proper dijous 6 de juny tindrà lloc, a títol d'homenatge pòstum a Lluís Duch, la presentació del monogràfic de la revista Qüestions de vida cristiana titulat “Lluís Duch: símbol, religió i poder”, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, amb presència del president Torra. Valdrà la pena tornar a llegir Duch, ara i sempre, també en la seva concepció de l’ambigüitat de la puresa. Ell evocava que la puresa de fet no és d’aquest món, on els canvis constants, els tripijocs del poder, les estratègies del desig i els oportunismes ho fan difícil. La puresa és un concepte també lligat a la innocència, que també interpel·la especialment les institucions religioses que han lesionat la confiança amb els abusos sexuals, de consciència i de poder. L’anhel de puresa i de transparència és un indicador de la condició humana i és positiu que existeixi, perquè ens fa voler ser millors i deixar la brutícia que ho entela tot. Duch ens posa davant del mirall de la nostra impuresa, provisionalitat i necessitat d’autocrítica, una autocrítica que purifica però no ens fa mai, ni ens farà, perfectes.