La ressaca és la sensació de malestar físic que s'experimenta després d'unes hores d'haver consumit amb excés drogues o alcohol. Metafòricament, els que ens dediquem al periodisme religiós, després del 19 de març sempre ens despertem amb ressaca de seminaristes. El 19 de març, festa de Sant Josep, és el Dia del Seminari. Hi ha un excés de material i consciència sobre la necessitat dels sacerdots. Tothom en parla i és indispensable tenir-ho al cap, al cor. Hem assistit a jornades de portes obertes als seminaris, hem llegit les cartes dels bisbes sobre les vocacions, hem viscut cadenes de pregària, vetlles d’oració, o hem escoltat què diu el Papa sobre el tema de les vocacions, un tema que a Europa és sinònim de problema.
El Seminari de Barcelona ha emès un vídeo francament bo sobre la vida quotidiana dels candidats al sacerdoci. Es diu Un cor incansable, i a ritme de batec trepidant es veuen nois que planxen, renten els plats, resen, riuen, parlen amb noies, corren, toquen l’orgue, juguen a futbol, bàsquet i ping-pong, dinen, estudien. Seminaristes, vaja. En el cas de Barcelona, nois joves que volen dedicar la seva vida a ser sacerdots. Que renuncien a una vida comunitària o familiar, o a una vida com a solters al món. Gent que s’identifica amb un estil de vida contracorrent: salmons del nostre món postmodern. El Seminari de Toledo també ha enviat un vídeo, amb un estil totalment diferent: èpic, heroic, estil Nodo i amb música tipus Joc de Trons. La veu del cardenal Marcelo anima els joves a fer-se sacerdots i a “mantenir la veritat de la doctrina”. En el vídeo de Barcelona es fa referència a tenir un cor “a imatge del Crist”. La metàfora és diferent. La crida és la mateixa.
Les diòcesis els veuen com “el cor” també perquè són la garantia de continuïtat. Massa pes per a persones normals i corrents en un món exigent que s’allunya del seu missatge
He conegut molts seminaristes al llarg de la vida. L’any passat un estudiant meu em va dir, després d'acabar el Grau de Relacions Internacionals, que entrava al seminari. És insòlit i agosarat. Respondre a una crida vocacional té un punt heroic i original: canvies la lògica del món. Els teus caps de setmana com a jove agafen un to diferent, per no parlar del ritme. Les converses, les amistats, les lectures, els somnis. Tot es transforma. A Barcelona avui hi ha 39 seminaristes (comptant els de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat), més 9 seminaristes menors. És un nombre insuficient per les enormes necessitats que hi ha a les diòcesis. La creativitat pastoral obliga a trobar noves fórmules mentre es continua innovant.
La formació que avui tenen els seminaristes és humana, pastoral, comunitària, espiritual i acadèmica. Se’ls demana ser tot terrenys: han de “connectar” amb la gent, estar molt preparats, ser naturalment molt bones persones, formades, espiritualment fondes, empàtiques, moralment rectes, properes als pobres, misericordioses com Jesús, que per alguna cosa volen tenir “un cor” com ell. Les diòcesis els veuen com “el cor” també perquè són la garantia de continuïtat. Massa pes per a persones normals i corrents en un món exigent que s’allunya del seu missatge i els veu com a espècimens curiosos. Que necessaris que són, els rara avis. Gent que no fa el que se suposa que ha de fer. Que trenca esquemes. Que va en direcció oposada als corrents imperants de la societat. Els seminaristes són un exemple fantàstic de la pluralitat de la societat, també. Alguns semblen fets per ser allò que alguns tenen al cap quan pensen en un sacerdot. D'altres, res a veure. En concret, els que hi ha ara al seminari són d’orígens diversos: des d’enginyers industrials a advocats o massatgistes. Hi ha de tot: persones que un dia van sentir una crida i sabrien dir el moment i l’hora, fins a d'altres que han viscut aquest camí com un procés (ai, un procés). Com en l’enamorament. De vegades podem dilucidar perfectament el dia que ens vam enamorar, però molta gent no sabria precisar-ho, perquè es va anar fent, en gerundi. Els mossens, de fet, sempre es van fent, perquè, com tot camí, sempre milloren i entenen més bé la seva identitat i missió.
En tot cas, celebro que hi hagi gent que respongui a una crida i s’hi impliqui fins al final. Potser no els anirà bé, però la genuïna resposta d’un sí ben donat ja és un gest digne d’admirar. Al seminari, i en tota opció on ens hi va la vida.